El malabarisme turc.

Tot i que la majoria dels mitjans es centren en el nou canvi de rumb que ha engegat Obama amb Cuba, molt més a prop de casa estan esdevenint una una sèrie de canvis geopolítics que passen totalment desapercebuts a ulls de la majoria. Abans de tot, però, hem de tirar uns mesos enrere per entendre una mica què està passant i què us vull explicar.

Som a mitjans de maig del 2014, i un General libi anomenat Khalifa Hafter inicia l’Operació Dignitat amb l’objectiu de prendre Bengassi a les milícies islamistes i recuperar l’ordre dins del país. Hafter, un antic dissident de Gaddafi que havia viscut exiliat als Estats Units, també desfarà més tard el Congrés liderat pels Germans Musulmans i els seus aliats com el Partit de la Justícia, els quals es negaven juntament amb el Tribunal Constitucional i Turquia a reconèixer el resultat de les eleccions fetes en plena operació militar. Sense voler, Líbia entraria de pet en una guerra civil i en una guerra freda lliurada entre turcs i egipcis

Què hi pinten Turquia i Egipte dins d’aquest conflicte gairebé tribal? La resposta és fàcil: després de les manifestacions anti-Mursi del 30 de juny de 2013 i del Cop d’Estat que va col·locar a Al-Sisi liderant Egipte (de forma més o menys directa) uns dies més tard, Turquia es trobava necessitada d’un canvi de rumb en la seva política exterior. De cop i volta va veure que perdria poder com a potència regional i que necessitava una maniobra per poder tenir la influència d’abans. Dit i fet, Turquia va tornar-li la bufetada a Egipte propiciant ajuda diplomàtica als grups islamistes de Líbia que eren propers als Germans Musulmans. L’objectiu no era altre que causar inestabilitat a Egipte, però el General Hafter no s’hauria imaginat mai estar enmig d’aquest embolic.

 La situació final és que Turquia ajuda als islamistes per debilitar a Egipte, però els egipcis es co-aliguen amb Algèria per donar “assessorament tècnic i diplomàtic” a favor del General Hafter.

Al-Sisi va arribar al poder amb tres fronts oberts i alhora interrelacionats; els militars es trobàvem molt incòmodes amb l’auge del terrorisme (i la inseguretat) al llarg del desert del Sinaí, a Gaza les fronteres estaven totalment descontrolades i s’havia rearmat Hamàs (aliada política dels Germans Musulmans d’Egipte), i els Germans Musulmans estaven rabiosos al ser expulsats del poder. Davant d’aquesta situació, el nou govern egipci va reprimir els Germans Musulmans, va augmentar notablement la seva presència al Sinaí, i va tancar la frontera amb Gaza. Aquest nou escenari no va agradar gens a Turquia, país que havia finançat el partit dels Germans Musulmans i que s’havia erigit com una potència important aquests darrers anys. Com a contracop per desestabilitzar a Egipte, Erdogan donarà suport a grups islamistes libis amb l’objectiu de decantar la balança a favor dels Germans Musulmans i causar el caos a Egipte (i al voltant de les seves fronteres) amb l’auge del jihadisme. Què pot haver-hi pitjor per Al-Sisi que un quart problema a Líbia? Gairebé res.

Amb una Turquia donant ajuda diplomàtica als Germans Musulmans i els seus partits propers, des d’Egipte han optat per aliar-se amb Algèria i donar suport diplomàtic i tècnic al General Hafter. La situació final és que Turquia ajuda als islamistes per debilitar a Egipte, però els egipcis es co-aliguen amb Algèria per donar “assessorament tècnic i diplomàtic” a favor del General Hafter. Tot això sense posar les botes sobre el terreny.

La Turquia d’Erdogan és una potència regional que es mou terriblement bé en terrenys pantanosos. Ell sol és capaç d’obrir negociacions amb kurds del PKK, d’engegar campanyes per perseguir els gulenistes del seu partit, finançar els Germans Musulmans d’Egipte i Líbia, i mostrar-se totalment passiu davant les entrades i sortides que fa l’Estat Islàmic entre Turquia, Síria, i l’Iraq. El President turc s’està convertint en el líder d’un país troll (permeti’m aquí el cunyadisme de barbacoa) que és capaç d’aliar-se estratègicament amb Qatar, firmar contractes importantíssims amb Rússia, i ser alhora membre (des de 1952!!) de l’OTAN. D’aquest poti-poti, però, els resultats més importants han sigut després dels apropaments tinguts amb Vladimir Putin: Rússia té previst construir el seu tercer gasoducte (augmentant la dependència energètica turca vers el gas rus del 58% a prop del 70% de gas consumit) i dues de les tres centrals nuclears que l’Estat turc ha projectat. Només la primera d’aquestes centrals costarà 20.000 milions de dòlars, una xifra que gairebé agafa els 30.000 milions de dòlars que hi ha com a volum total de negoci entre ambdós països.

Països com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, o Qatar poden obtenir molts ingressos del petroli, però no tenen una estructura industrial ni la força demogràfica suficient per estar al nivell Turquia.

Aquesta dependència, que donarà al binomi Gazprom-Rusatom el control del 74% del mercat energètic turc, té la seva resposta en la geopolítica de la zona: Turquia competeix contra l’Aràbia Saudita, l’Iran i  els Emirats Àrabs per liderar el Pròxim Orient, fent que aquesta situació la porti a ser més propera a un país -que també lluita per entrar en aquesta pugna- com Qatar. La lògica de la raó ens porta a pensar que l’Iran està predestinada a ser una potència regional -acabi o no tenint influència sobre Síria, Iraq o Líban-, esquema que duu a algunes de les monarquies del Golf a enfrontar-se amb Turquia. Països com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, o Qatar poden obtenir molts ingressos del petroli, però no tenen una estructura industrial ni la força demogràfica suficient per estar al nivell Turquia. Només aquesta darrera podria competir contra Iran.

El rumb de Turquia és tan peculiar com la història del país, doncs actualment està dirigit entre el conservadorisme islàmic dels seus dirigents i la llarga trajectòria com a estat membre de l’OTAN. Només així es poden entendre les notícies d’un país que participa de l’aliança atlàntica, projecta centrals nuclears de tecnologia russa, i es rumoreja que contacta amb els seus adversaris regionals per obtindre armament nuclear. Estem davant d’un estat troll que fa les mil i una malabars per esdevenir la principal potència del Pròxim Orient. Per acabar, adjunto una fotografia que resumeix molt bé la política exterior turca.

Formació

Focke Wolf 190 i Spitfires turcs volant en formació durant els anys 40.

Egipte, punt i coma.

1372619749_264601_1372700028_album_normal

Fa tres setmanes es va produir el Cop d’ Estat que portaria fora del poder al partit dels Germans Musulmans, el qual té la seva cara més representativa amb qui era el cap de l’ executiu, Mohamed Mursi. La situació del país i de tot l’ Orient Mitjà és imprevisible, però sabem on es troba Egipte i ho podem dividir en nou punts:

  1. L ‘ oposició del grup Tamarod ( que vol dir revela’t ) estava formada fonamentalment per joves, gent liberal, gent d’ esquerres, laics i tenia el suport de salafistes i militars. De fet, es pot veure d’una manera més o menys clara que els militars han fet triomfar aquest moviment; gràcies al suport d’ aquest darrer grup s’han anat podent desenvolupar els dos primers punts que tenia en ment l ‘ oposició al govern i que són suspendre la Constitució i que el cap del Tribunal Constitucional lideri la fase de transició. Ara falta que es completi amb la creació d’ un govern de tipus tecnocràtic ( de fet ja s’ està apuntalant, amb Hazem al Beblawi com a Primer Ministre i Mohamed Al Baradei de Vicepresident de Relacions Exteriors, fent que aquest darrer es quedi com un Primer Ministre a l’ ombra després de no haver sigut acceptat pels sectors salafistes ), la formació d’ un comitè que doni pas a una nova Constitució, i una convocatòria de noves eleccions presidencials.

  2. Els militars sembla que han volgut donar un avís, són una elit que controla bona part de l’ economia – es diu que al voltant d’ un 40% – i no estan disposats a perdre allò que tenen a les mans. Ni l’ expert més important en l’ Orient Mitjà pot dir quin és el paper que jugaran, de moment sembla que siguin com un àrbitre que ha suspès el partit i vol iniciar el joc una altra vegada des de 0 i sense estar dins l’ onze titular.

  3. La situació de la confraria – o partit – dels Germans Musulmans no és gens clara. Alguns membres de l’ antic executiu han estat cridats per formar part del nou govern tecnocràtic, després s’ha desmentit i més tard s’ha procedit a la detenció del seu líder ( Mohamed Badie ). Es pot dir que la trajectòria dels Germans Musulmans ha estat força estranya: Legitimant a Hamás dins la franja de Gaza, actuant contra els terroristes del Sinaí i a la vegada cridant a fer la Yihad contra el govern de Síria.

  4. Qatar i Turquia són un dels altres perdedors del cop d’Estat, ambdós països formen part de l’ eix sunnita i no han dubtat en finançar amb 10.000 milions de dòlars – 8000 per part de Qatar i 2000 per part de Turquia – als seus compatriotes egipcis. Realment no els haurà fet gràcia aquest toc d’ atenció per part dels militars. Aquests dos països són també una font de finançament important d’ una oposició siriana on es troben grups terroristes com Al-Qaeda.

  1. En el grup que s’oposa a Qatar i Turquia està l’ Aràbia Saudita, Kuwait, i els Emirats Àrabs. Són monarquies enfrontades amb Qatar des de fa molt de temps i també han respòs amb 10.000 milions d’ euros en ajudes.

  1. Des de la caiguda de Mubàrak ens trobem que el terrorisme a la zona del desert del Sinaí ha anat en augment. L’ agost passat, just en el pas fronterer de Kerem Shalom, van morir 16 soldats egipcis després de ser atacats per un grup de yihadistes que volien entrar a Israel. Tant des d’ Egipte com des d’ Israel s’han rebut atacs de tot tipus, però el perill de que la violència augmenti és molt probable si el partit de Mursi dóna ales als violents – entre ells a organitzacions properes a Al-Qaida i la Yihad – i esclata una guerra a la zona.

  2. Gaza és també un dels punts importants en el Cop d’ Estat a Egipte. Mursi va recuperar el poder que tenia el país a la zona – la Franja de Gaza va ser sota domini egipci fins l’ any 1967 – en el passat, i va liderar les negociacions dutes a terme entre Hamás i Israel en mig de l’ operació Pilar Defensiu. Hamás, com a representant polític i armat dels Germans Musulmans a Gaza, va sortir amb una imatge molt reforçada que l’ ha pogut permetre continuar fins ara. El debilitament del suport social cap als terroristes de Hamás a la zona serà molt diferent sense el suport dels Germans Musulmans.

  1. Tot i que els Estats Units no han intervingut en el Cop d’Estat, Barak Obama ha seguir les notícies d’ un país que cada dia anava a pitjor i que no dubtava en donar suport a organitzacions terroristes en la Guerra Civil de Síria. La caiguda d’ Egipte i els enfrontaments a Turquia poden servir per decantar la balança cap a Bashar Al Assad, però a la vegada obren un enigma sobre el futur d’ un país estratègic en l ‘entrada de petroli a Europa i en l’ estabilitat del Pròxim Orient. Obama no està tranquil.

  1. Síria fins i tot ha felicitat als manifestants de la plaça Tahrir per haver fet fora als Germans Musulmans del Poder. Bashar al Assad s’ ha tret un gra de pus que finançava a organitzacions que fins fa poc eren terroristes – no cal dir que Al-Qaeda rep el suport de Qatar, Turquia i fins fa poc Egipte – i ara són “membres de l’ oposició”. És normal que Síria estigui contenta.

Amb aquests nou punts es pot dir que el futur de l’ Orient Mitjà és totalment incert, i totes aquelles persones que intenten fer prediccions estan mentint descaradament a la gent. A Egipte saben on estan però ningú amb dos dits de front pot preveure ara mateix què passarà a dos dies vista.

ESCRIT PER SERGI CRISTÓBAL JANÉ.