Diguem no a Santi Vidal.

Santi Vidal

Els catalans tindrem la virtut d’assolir la nostra llibertat nacional sense disparar absolutament cap tret. Això és un molt bon precedent, donat que trencar l’statu quo implicava tradicionalment entrar en conflicte amb els vells imperis. Per sort, el segle XXI ha civilitzat profundament la política. Aquest pacifisme, molt positiu quan el que vols és expandir valors i donar una bona imatge al món, s’estanca profundament quan fem un cop d’ull en cert independentisme de tall hippie i absolutament carregat de bonisme. Servidor, un jove del Baix Llobregat amb arrels meitat catalanes i meitat manxegues, navarreses, valencianes i madrilenyes, ha heretat una xuleria i una fanfarroneria que el porten a dir que estem fent l’imbècil davant les actituds mostrades per certes víctimes de l’Estat espanyol. Evidentment, i com bé s’intueix en el títol, estic parlant del nou tertulià-humanista, màrtir, i membre independent a les llistes d’ERC a Barcelona: Santi Vidal. Està clar que sempre hem de defensar els nostres quan són atacats, però això no significa que haguem de menjar-nos el marró d’aguantar a tota aquella gent que vulgui fer del seu patiment la via per assolir l’estrellat polític.

Estic totalment a favor de les manifestacions que es van fer contra la sentència emesa pel Consell General del Poder Judicial, però em nego a tractar d’heroi nacional a una persona que va pels platós oferint-se a treballar per qualsevol (qualsevol!) partit polític. La decisió del CGPJ ens ha donat la magnífica imatge de l’ex-fiscal Carlos Jiménez Villarejo rodejat d’estelades (un fet de justícia poètica donat el currículum que té el membre de Podemos) mentre defensava a un puto catalufo independentista. A la vegada, però, la sentència ens ha tirat a sobre un William Wallace amb ínfules d’humanista.

S’entén perfectament que la Generalitat i els partits polítics surtin en defensa i protecció de Santi Vidal, però és absolutament pornogràfic que es dediqui a fer com una puta que busca -mitges i xocolata en la París de postguerra- muntar el show mentre enarbora la bandera de màrtir i pidola una cadira política quan va als platós de televisió. Siguem seriosos, al nostre estimat jutge mai li faltarà una feina, però s’hauria de moderar de fer segons quines coses quan ha elaborat una Constitució totalment contraproduent. Perquè senyors, tenim un gudari català que es dedica a fer anuncis de telefonia mòbil patriòtics després de fer una Constitució on proposa un sistema electoral majoritari, prohibint a la vegada el burka, l’exèrcit, les majories absolutes, i obligant a fer coalicions de govern sota un article que amenaça en fer-lo caure si no compleix el programa electoral. Només faltava que prohibís la vacunació dels nens per encabir-hi més tòpics.

Catalunya necessita urgentment una catarsi per treure’s de sobre aquest melindrisme tan insoportable que pateix i adquirir dosis de mala hòstia i autoestima. Necessitem urgentment que la societat civil sigui forta, però no hi haurà canvis mentre CiU no es refundi fent fora a Duran i expulsant tota persona amb el mínim rastre de corrupció, ERC es desfaci de les fixacions del tripartit, i la CUP deixi de suportar tota la pressió interna del procés. Sense una societat civil forta no podrem coaccionar a les tres formacions independentistes a l’hora de trencar l’statu quo, i seguirem deixant-nos emportar per autèntics entabanadors mentre estem en pilotes davant dels polítics acomplexats d’ICV i la prepotència dels poders fàctics. Molt em temo que fins al juliol seguirem fent el babau, però de moment diguem no a Santi Vidal i a tot aquell melindrisme comercial que el rodeja.

La típica entrada sobre Veneçuela que no agradarà a certa gent.

Discutir sobre Veneçuela comporta entrar en un món on no s’admeten mitges tintes, un món obert a discussions liderades per extremistes de tots dos bàndols. Parlar de Veneçuela gairebé genera els mateixos problemes que parlar de Palestina, doncs forma part d’aquest tipus de discussions on encara no sembla haver caigut el mur de Berlín. Veneçuela, la perla del Carib, és una nació tan rica com marcada per la profunda divisió entre els partidaris i detractors del chavisme. La clau de l’auge del PSUV no s’entén sense fer un remember de la situació socio-política que vivia el país a principis dels anys noranta; Veneçuela patia durant aquella època d’un sistema bipartidista deteriorat (dividit tradicionalment entre el centre-esquerra d’Acción Democrática i el centre-dreta del COPEI), la falta d’una potent classe mitja, una brutal crisi econòmica, un partit de centre-esquerra fent polítiques de dretes, i un enorme descrèdit de la classe política. Amb aquest escenari tan dantesc, només cal afegir-li un grup de militars que intentarà dur a terme dos cops d’Estat el 4 de febrer i el 27 de novembre de 1992. Ambdós cops, liderats primer per Hugo Chávez i posteriorment pels seus companys que no havien estat empresonats, simbolitzen l’inici del declivi del sistema polític veneçolà, fet que es veurà reflectit en l’alta fragmentació donada a les eleccions presidencials de 1993 i en la fi del sistema l’any 1998. Aquell any Chávez es presentarà per primera vegada davant les urnes i guanyarà les eleccions presidencials, iniciant-se una sèrie d’importants esdeveniments (una nova Constitució l’any 1999, noves victòries electorals l’any 2000 i 2006, un cop d’Estat per part de l’oposició l’any 2002, l’oposició perdent el referèndum revocatori de 2004, la derrota de Chávez en la reforma constitucional de 2007 i la victòria en un segon referèndum l’any 2009, les darreres presidencials de l’any 2012, i l’estreta victòria de Nicolás Maduro l’any 2013) que convertiran Veneçuela en l’enfant terrible de la geopolítica.

Tots els veneçolans amb qui he tingut el gust de parlar em descriuen a grans trets el mateix escenari. Segons el seu punt de vista, el chavisme s’anirà desfent poc a poc, fent-se paleses les divisions internes a mesura que el rumb de l’economia sigui cada cop pitjor. A hores d’ara ningú posa en dubte que l’oposició s’esperarà fins al 2016 per dur a terme un referèndum revocatori, el qual hauria de portar el país cap a una transició democràtica.Abans de tot, haig de dir que la intenció d’aquesta entrada al blog no és la de parlar sobre el final del règim, sinó que busco provocar una petita reflexió  entre el binomi “economia versus democràcia”.

Molts haureu vist les gràfiques comparatives del Diario que avaluen el progrés del chavisme en base a l’inversió estrangera, la despesa militar, o els abonats a Internet. Més enllà d’això, hi ha xifres que s’han mantingut en segon terme. A continuació, a partir d’una sèrie de dades -de l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Crim, l’Organització d’Estats Americans, i el Fons Monetari Internacional– dibuixaré una sèrie de gràfiques força interessants. Pels puritans de la True Left®, aviso que les dades han sigut recollides pels governs dels diferents països analitzats i no pas per aquestes organitzacions.

En base a les dades que he obtingut de la OEA i de l’ONUDC he elaborat aquest primer gràfic sobre la ràtio d’homicidis per cada 100.000 habitants. Paradoxalment, Veneçuela sembla ser l’únic país del món on la gent abandona la pobresa (veure gràfica del Diario.es) però aprofita per matar-se:

Ràtio d’homicidis en base a les dades presentades per l’OEA i l’UNODC.

Com que sovint es posen en dubte les xifres sobre l’elevada criminalitat que viu Veneçuela, he decidit aprofundir una mica amb les dades de l’UNODC i he fet una gràfica comparativa amb Mèxic. Fins i tot la pitjor dada de Mèxic està per sota de la millor de Veneçuela:

Mèxic vs Veneçuela UNODC

Comparativa segons les dades recopilades per l’UNODC.

Com que amb les dades de Mèxic es pot discutir que no són països comparables, he cregut més adient fer la mateixa gràfica sobre Veneçuela i Colòmbia, doncs són Estats veïns i demogràficament més semblants. Malgrat que el resultat no és per tirar coets, es veu claríssimament que Veneçuela i Colòmbia han dut camins inversos pel que fa a la seguretat dels seus habitants:

Colòmbia vs Veneçuela UNODC

Comparativa segons les dades recopilades per l’UNODC.

Amb el dubte de què Colòmbia no pugui ser un bon exemple pel detractors de les meves gràfiques, he decidit augmentar el nombre de països analitzats i he afegit Equador, Uruguai, El Salvador, i Honduras. Així es pot observar millor la tendència a l’alça de Veneçuela, Honduras i Mèxic. El règim bolivarià no surt gaire ben parat i es col·loca en segona posició:

Les mateixes dades recopilades per l’UNODC vistes en conjunt.

Així com la criminalitat sembla anar a l’alça, en el cas de l’atur s’observa molt clarament que Veneçuela en té poc i és menor al del seu veí colombià. Aquí es fa palès que els problemes dels ciutadans de Veneçuela no sorgeixen de les bones xifres macroeconòmiques, i més aviat ho són dels problemes derivats de la seva integritat física, l’economia domèstica i les llibertats. Ja se sap, el típic vici europeu de voler que no et matin pel carrer, participar en política sense problemes, i poder arribar a final de mes.

Atur IMF

Atur segons les dades presentades per ambdós països al IMF.

Veneçuela tampoc sembla salvar-se de la gran inflació provocada per la gran quantitat de recursos energètics. De fet, amb Chávez la inflació segueix les mateixes tendències que Colòmbia, detall que ens indica que l’estabilitat de Veneçuela prové del bon curs de l’economia en general.

Inflació IMF

Inflació segons les dades presentades per ambdós països al IMF.

Com que la inflació pot semblar insuficient, he decidit pujar aquesta gràfica del The Economist on ens mostra l’índex del cost de vida en base a la ciutat de Nova York. A tenor dels resultats no deu ser gaire fàcil viure a Caracas:

20140308_gdc451

Aquest conjunt de gràfiques em porten a pensar que els veneçolans no difereixen gaire dels ciutadans de la resta del món, i sembla ser que -com tot grup de persones normals- mostren el rebuig cap al govern quan les seves llibertats i la seva qualitat de vida estan en perill. És adient preguntar-se si, davant de les xifres presentades pels defensors del chavisme, és més important el creixement econòmic o la democràcia i les llibertats personals. Donat a que es prefereixi la primera opció, seria convenient qüestionar-se en què es diferencia un chavista d’un pinochetista. Molt em temo que estem davant la típica entrada sobre Veneçuela que no agradarà a certa gent.

Podemos: assaltar el cel i no passar de la segona planta.

Darrerament s’està parlant molt sobre el canvi de cicle polític que està vivint l’Estat espanyol. Amb unes enquestes que marquen el final del clàssic bipartidisme que a efectes pràctics no ha sigut tal, es parla d’una nova etapa on alguns polítics (amb un ús força desenvolupat de l’oratòria) asseguren que fins i tot la por està canviant de bàndol. Aquests polítics, evidentment, són els de Podemos, i la realitat ens demostra que aquest partit no fa gaire por a les elits de l’estat. Si fos així, les seves cares ocuparien les parets dels controls de seguretat dels aeroports i no els platós de La Sexta. No obstant, la història ens diu que han estat uns altres polítics els que repetidament s’han enfrontat a la presó: els nacionalistes. Alguns ho negaran amb la dialèctica de sempre, però hi ha una clara diferència entre els qui copen les portades dels diaris i entre els qui copen les demandes per trencar l’statu quo constitucional, i aquesta és la de ser un producte de màrketing polític o anar contra les elits d’un país.

Podemos, malgrat un gran ús de les xarxes socials i una magnífica capacitat organitzativa per muntar manifestacions mitjanes, ha caigut de ple en el joc practicat pel Partit Popular. Com, sinó, s’explica el cas Monedero, l’ús de la paraula pàtria, o la petició d’avançar les eleccions? El partit de Pablo Iglesias només ha necessitat uns mesos per entrar en el clàssic“y tu más” de la política espanyola, entomant un gir cap a la moderació (previ argument carcoprogre de reformar la Constitució fixat per ad infinitum)  més dur que el demostrat pel PSOE quan va aprovar la Llei de Partits l’any 2002. Entrar en la lluita del cos a cos polític, demanar eleccions anticipades o utilitzar els mítings per enviar missatges al govern és, almenys des del meu entendre, una cosa que porta fent-se tota la vida. La única diferència és que ara el PSOE no hi pinta gaire en aquesta batalla.

“El gran problema d’Izquierda Unida és que llegeixen Antonio Gramsci però no l’entenen.”

L’èxit mediàtic de Podemos es deu en bona part a la inoperança del PSOE i d’IU. Els primers encara no han demostrat ser creïbles del tot, i a 100 dies de les eleccions municipals han pensat que la millor manera d’obtenir la confiança de l’electorat és destituint al presidenciable de la Comunitat de Madrid i partir en dos el partit. Els segons, per no ser menys que els seus rivals socialdemòcrates, han demostrat que els platós de La Sexta poden convertir-se en la cosa més semblant al Sálvame Deluxe de la política. Com s’explica, sinó, el numeret que van muntar Tania Sánchez y Alberto Garzón el cap de setmana passat? Sort vam tenir en què tots dos tertulians eren força educats i només feien un ús del ja conegut “actiu passiu”. El gran problema d’Izquierda Unida és que llegeixen Antonio Gramsci però no l’entenen. Tots els militants d’aquesta formació són uns grans amants de la teoria sobre l’hegemonia cultural de Gramsci, però a l’hora de fer política mai s’enrecorden d’ell; sempre obsessionats en la puresa de la seva ideologia, negant-se a sortir del nínxol, i autoimmolant-se en tots els governs importants en què han participat. Així no s’acostumen a guanyar les eleccions. Resulta interessant veure les seves cares quan comproven que l’independentisme s’ha fet hegemònic, detall que s’explica quan saps arribar a una classe mitja empoderada mentre els suposats intel·lectuals del mig (com assenyalava Culla fa vuit anys a Nacionalistas sin espejo) fan el ridícul amb la seva falsa neutralitat nacional.

L’escenari electoral actual deixa les coses perfectes per tenir al Partit Popular governant dues legislatures més. Així, si Pablo Iglesias vol governar fàcilment, el PSOE hauria d’extinguir-se completament per fer que la seva formació arribés a una majoria sòlida, cosa que és tècnicament impossible mentre la seva base principal de votants sigui aquella gent que pren medicaments, té molt de temps lliure, i es passa mitja vida visitant les consultes mèdiques. Sí, estic parlant dels jubilats.

Aquesta gràfica de barbacoa extreta del CIS de gener mostra la simpatia als partits polítics segons la franja d'edat.

Aquesta gràfica de barbacoa elaborada a partir del CIS de gener mostra la simpatia a PSOE i Podemos segons la franja d’edat.

Un segon punt a tenir en compte és que Podemos encara ha d’afrontar una bona purga d’elements interns, doncs el seu gir cap al centre no es produirà mentre en el partit hi habitin elements freaks i reaccionaris. Tot i això, la clau és que les esquerres mai han aconseguit guanyar unes eleccions generals sense fer-ho a Andalusia i Catalunya; deixant al marge el cas andalús, s’ha de ser bastant il·lús per pensar que el procés sobiranista no monopolitzarà la futura campanya electoral que es dugui a terme a Catalunya. Penseu durant un moment en els líders que poden representar a Podem Catalunya i en els arguments que acostumen a utilitzar durant les tertúlies. Fàcil.

Per molt que Podemos tingui uns resultats acceptables, el Partit Popular perdrà com a molt un 10% dels seu votants (a parts iguals entre l’abstenció i altres formacions, si fa o no fa) i obtindrà una victòria força sòlida amb un 35-38% dels vots. Aquesta situació ja es va repetir amb Aznar l’any 1996 (38.79%), però també amb Felipe González els anys 1993 (38.73%) i 1989 (39.60%), i amb Adolfo Suárez els anys 1977 (34.44%) i 1979 (34.84%). Molt hauria de canviar l’escenari per trobar-nos a Pablo Iglesias ocupant la Presidència del Govern d’Espanya, i no fa falta ser Pitoniso Pito per preveure que l’únic valor especial que tindrà l’esquerra espanyola és que estarà totalment fragmentada.

La grandeur de la France.

Molt s’ha parlat aquests darrers dies sobre la marche republicaine, la qual ha estat rebuda força malament per part dels sectors més progressistes. Al marge de les fòbies i les fílies de cadascú, la marxa liderada per François Hollande és un exemple claríssim de nacionalisme francès; els espectadors no estem davant d’una imatge que busca demostrar la força d’Occident contra el terrorisme, sinó que estem davant la imatge d’una França generadora de valors.

Així com en l’obra magna de Delacroix se’ns mostra a la Llibertat rodejada dels personatges més variats, Hollande ha emulat perfectament una segona versió en format fotogràfic. Fixeu-vos: tots més o menys tenim en compte que l’actual balança de poders entre Alemanya i França està decantada cap als primers, però Hollande aconsegueix situar-se com l’home que guia el món davant la barbàrie. De fet, aquesta determinació deixa a Cameron fora del focus d’atenció (estava just a l’esquerra, amb Mariano Rajoy, Helle Thorning, i Antonis Samaras) i molt més allunyat del centre que Matteo Renzi. La imatge de la França generadora de valors cobra major sentit amb Ibrahim Boubacar, l’elegant home amb barret que es troba situat a la dreta d’Hollande. Boubacar, President de Mali, representa a la França més paternalista i que, en conseqüència, fa allò que li ve en gana. La República és capaç d’instaurar la llibertat o la democràcia allà on es proposi, i no s’escaparà ni el nini més perillós de la banlieue ni el touareg més hàbil del desert. La imatge ens ve a dir que Boubacar, el germà petit del sud, sempre rebrà el suport de la civilitzada França contra el desordre i el terrorisme.

D’aquesta estampa, però, la part més important de totes és la dedicada a Benjamin Netanyahu i Mahmud Abbas. L’etern conflicte que mai s’acaba també rep la seva dosi de paternalisme francès. Oi que són incapaços de repartir-se les fronteres i posar-se d’acord en la cosa més insignificant? Doncs nosaltres, els francesos, ho aconseguirem perquè som el país que guia el món, així que col·loquem-los aquí perquè n’aprenguin de nosaltres. A més de tot això, a la filera se li han d’afegir els Reis de Jordània i Petro Poroshenko, els quals exemplificaven perfectament l’stablishment davant les preocupacions d’Occident. La imatge ve a dir que només França pot liderar la sol·lució a tots aquests desastres.

Són molts els que han intentat qüestionar aquesta foto en base a si alguns dels membres de la comitiva havien estat o no escollits democràticament, però la part més important de totes és el significat que li ha donat Hollande. França ha tornat a recordar-nos que és experta en crear mites mitjançant el seu clàssic nacionalisme, la seva grandeur.

El Catenaccio i els arguments dels idiotes.

El Catenaccio és una de les estratègies més clàssiques i utilitzades en el món futbolístic modern. Introduït per un geni com Helenio Herrera, es fonamenta en aplicar una línia de cinc defenses i quatre migcampistes, tot deixant a un únic davanter a l’aventura. Aquesta estratègia, molt poc vistosa però força resultadista, és en la que s’han fonamentat equips victoriosos com el Milan, l’Inter, el Nàpols, o fins i tot la mateixa selecció italiana. No obstant, aquesta tècnica treu de polleguera a gairebé tots els equips rivals (especialment els anglesos i alemanys) davant la greu manca d’estil a l’hora de desplegar el joc (en el Catenaccio es juga tancat, aguantant les envestides i donant-ho tot en jugades a pilota parada) i el cansament que suposa atacar tota l’estona.

Oriol Junqueras, educat en una escola italiana, ha dut fins a les màximes conseqüències la pràctica del Catenaccio a l’esfera política; el líder d’ERC ha deixat el seu partit absolutament quiet, deixant que fos CiU la que anés rebent tots els cops i patís les tensions internes entre els pocs duranistes i la resta del partit. Aquest Catenaccio es va poder veure davant del debat d’una possible llista conjunta a les europees de maig, molt especialment quan CUP, Sortu, PNB, CDC i UDC van acabar força enfadades davant la indefinició dels republicans. Aquesta indefinició, aquest Catenaccio polític dut fins al extrem, posa en evidència que l’estratègia d’ERC és guanyar les eleccions (com tot partit polític vol en el seu imaginari) i assegurar-se una oposició més debilitada. Tot i les ganes de guanyar les eleccions, l’estratègia de Junqueras va fer aigües quan la seva figura va desaparèixer el 9N. L’abraçada entre Mas i Fernàndez va ser interpretada com la derrota d’un Junqueras que no s’acabava de creure el 9N, cosa que han evidenciat les enquestes.

Malgrat que l’estratègia de Junqueras hagi estat una mala interpretació dels esdeveniments viscuts, el problema principal que a hores d’ara viu aquest país és el xarlatanisme que disparen els aparatchik interns i càrrecs mitjanament importants d’ERC i CiU. Aquests dies hem pogut veure a gent d’ERC argumentant que és millor anar per separat i així enfortir l’eix social del partit, una parida descomunal quan resulta que vols formar govern amb un partit de centre-dreta que tu mateix rebutges prèviament. L’argumentari de tipologia borderline també afecta a les elits convergents, i així no han faltat les declaracions d’algun càrrec municipal barceloní (m’abstinc d’assenyalar el polític en qüestió) que acusava l’ombra del tripartit d’estar sota les maniobres d’ERC. Crec que aquest argument és la cosa més pobre que he llegit en mesos, sobretot quan a Barcelona pactes amb el PSC els pressupostos municipals. Potser és una sensació meva, però hauríem de deixar en pau el tripartit i no prendre a la gent per imbècil quan hi ha qualsevol problema que se’ns escapa de les mans.

Els esdeveniments d’aquests dies ens mostren que encara no hi ha confiança plena entre les tres forces independentistes, fent-se palesa la necessitat d’una estratègia mínimament comuna de cara l’abans i el després de les eleccions, doncs sense punts en comú només guanyaran les desconfiances. De moment ja hem perdut l’oportunitat d’una doble llista que reforçaria la participació de la classe mitjana (clau en el procés) i de l’esquerra independentista, cosa que posa en evidència l’urgència de deixar de banda el Catenaccio de Junqueras i les velles ferides que tenen alguns convergents.