El malabarisme turc.

Tot i que la majoria dels mitjans es centren en el nou canvi de rumb que ha engegat Obama amb Cuba, molt més a prop de casa estan esdevenint una una sèrie de canvis geopolítics que passen totalment desapercebuts a ulls de la majoria. Abans de tot, però, hem de tirar uns mesos enrere per entendre una mica què està passant i què us vull explicar.

Som a mitjans de maig del 2014, i un General libi anomenat Khalifa Hafter inicia l’Operació Dignitat amb l’objectiu de prendre Bengassi a les milícies islamistes i recuperar l’ordre dins del país. Hafter, un antic dissident de Gaddafi que havia viscut exiliat als Estats Units, també desfarà més tard el Congrés liderat pels Germans Musulmans i els seus aliats com el Partit de la Justícia, els quals es negaven juntament amb el Tribunal Constitucional i Turquia a reconèixer el resultat de les eleccions fetes en plena operació militar. Sense voler, Líbia entraria de pet en una guerra civil i en una guerra freda lliurada entre turcs i egipcis

Què hi pinten Turquia i Egipte dins d’aquest conflicte gairebé tribal? La resposta és fàcil: després de les manifestacions anti-Mursi del 30 de juny de 2013 i del Cop d’Estat que va col·locar a Al-Sisi liderant Egipte (de forma més o menys directa) uns dies més tard, Turquia es trobava necessitada d’un canvi de rumb en la seva política exterior. De cop i volta va veure que perdria poder com a potència regional i que necessitava una maniobra per poder tenir la influència d’abans. Dit i fet, Turquia va tornar-li la bufetada a Egipte propiciant ajuda diplomàtica als grups islamistes de Líbia que eren propers als Germans Musulmans. L’objectiu no era altre que causar inestabilitat a Egipte, però el General Hafter no s’hauria imaginat mai estar enmig d’aquest embolic.

 La situació final és que Turquia ajuda als islamistes per debilitar a Egipte, però els egipcis es co-aliguen amb Algèria per donar “assessorament tècnic i diplomàtic” a favor del General Hafter.

Al-Sisi va arribar al poder amb tres fronts oberts i alhora interrelacionats; els militars es trobàvem molt incòmodes amb l’auge del terrorisme (i la inseguretat) al llarg del desert del Sinaí, a Gaza les fronteres estaven totalment descontrolades i s’havia rearmat Hamàs (aliada política dels Germans Musulmans d’Egipte), i els Germans Musulmans estaven rabiosos al ser expulsats del poder. Davant d’aquesta situació, el nou govern egipci va reprimir els Germans Musulmans, va augmentar notablement la seva presència al Sinaí, i va tancar la frontera amb Gaza. Aquest nou escenari no va agradar gens a Turquia, país que havia finançat el partit dels Germans Musulmans i que s’havia erigit com una potència important aquests darrers anys. Com a contracop per desestabilitzar a Egipte, Erdogan donarà suport a grups islamistes libis amb l’objectiu de decantar la balança a favor dels Germans Musulmans i causar el caos a Egipte (i al voltant de les seves fronteres) amb l’auge del jihadisme. Què pot haver-hi pitjor per Al-Sisi que un quart problema a Líbia? Gairebé res.

Amb una Turquia donant ajuda diplomàtica als Germans Musulmans i els seus partits propers, des d’Egipte han optat per aliar-se amb Algèria i donar suport diplomàtic i tècnic al General Hafter. La situació final és que Turquia ajuda als islamistes per debilitar a Egipte, però els egipcis es co-aliguen amb Algèria per donar “assessorament tècnic i diplomàtic” a favor del General Hafter. Tot això sense posar les botes sobre el terreny.

La Turquia d’Erdogan és una potència regional que es mou terriblement bé en terrenys pantanosos. Ell sol és capaç d’obrir negociacions amb kurds del PKK, d’engegar campanyes per perseguir els gulenistes del seu partit, finançar els Germans Musulmans d’Egipte i Líbia, i mostrar-se totalment passiu davant les entrades i sortides que fa l’Estat Islàmic entre Turquia, Síria, i l’Iraq. El President turc s’està convertint en el líder d’un país troll (permeti’m aquí el cunyadisme de barbacoa) que és capaç d’aliar-se estratègicament amb Qatar, firmar contractes importantíssims amb Rússia, i ser alhora membre (des de 1952!!) de l’OTAN. D’aquest poti-poti, però, els resultats més importants han sigut després dels apropaments tinguts amb Vladimir Putin: Rússia té previst construir el seu tercer gasoducte (augmentant la dependència energètica turca vers el gas rus del 58% a prop del 70% de gas consumit) i dues de les tres centrals nuclears que l’Estat turc ha projectat. Només la primera d’aquestes centrals costarà 20.000 milions de dòlars, una xifra que gairebé agafa els 30.000 milions de dòlars que hi ha com a volum total de negoci entre ambdós països.

Països com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, o Qatar poden obtenir molts ingressos del petroli, però no tenen una estructura industrial ni la força demogràfica suficient per estar al nivell Turquia.

Aquesta dependència, que donarà al binomi Gazprom-Rusatom el control del 74% del mercat energètic turc, té la seva resposta en la geopolítica de la zona: Turquia competeix contra l’Aràbia Saudita, l’Iran i  els Emirats Àrabs per liderar el Pròxim Orient, fent que aquesta situació la porti a ser més propera a un país -que també lluita per entrar en aquesta pugna- com Qatar. La lògica de la raó ens porta a pensar que l’Iran està predestinada a ser una potència regional -acabi o no tenint influència sobre Síria, Iraq o Líban-, esquema que duu a algunes de les monarquies del Golf a enfrontar-se amb Turquia. Països com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, o Qatar poden obtenir molts ingressos del petroli, però no tenen una estructura industrial ni la força demogràfica suficient per estar al nivell Turquia. Només aquesta darrera podria competir contra Iran.

El rumb de Turquia és tan peculiar com la història del país, doncs actualment està dirigit entre el conservadorisme islàmic dels seus dirigents i la llarga trajectòria com a estat membre de l’OTAN. Només així es poden entendre les notícies d’un país que participa de l’aliança atlàntica, projecta centrals nuclears de tecnologia russa, i es rumoreja que contacta amb els seus adversaris regionals per obtindre armament nuclear. Estem davant d’un estat troll que fa les mil i una malabars per esdevenir la principal potència del Pròxim Orient. Per acabar, adjunto una fotografia que resumeix molt bé la política exterior turca.

Formació

Focke Wolf 190 i Spitfires turcs volant en formació durant els anys 40.

Qui guanya i qui perd després dels acords del grup 5+1 sobre el programa nuclear iranià?

L’ Iran és d’aquells països que, tot i ser una potència, acostuma a estar mal vist per la pròpia societat occidental. Certament no és per menys, la Revolució iraniana contra el Sha de Persia i la posterior presa de l’Ambaixada dels Estats Units de 1979 va portar aquest país a l’ostracisme. Malgrat l’estigma, la societat iraniana no té absolutament res a veure amb la dels països àrabs i és molt més oberta del que pot semblar a simple vista.

Recentment l’Iran no ha parat de sortir als mitjans de comunicació gràcies al seu programa nuclear i a les controvèrsies que generava dins i fora del país. Per una banda, les sancions imposades per la comunitat internacional anaven desgastant els ànims de la societat iraniana, per l’altra el seu programa nuclear causava el temor dels seus veïns al veure que s’apropava a la bomba atòmica. Però, què és realment el 5+1 i qui perd realment en l’acord firmat entre el 5+1 i l’Iran?

Alemanya juga a dues bandes, doncs busca una solució propera a EEUU, Regne Unit i França sense voler perdre el seu mercat a Iran.

El 5+1 està format pels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides -Estats Units, Rússia, Xina, Regne Unit, i França- més Alemanya. Tots sis creen una estructura gairebé clara; els Estats Units, Regne Unit i França són contraris als interessos iranians i s’apropen als interessos d’ Aràbia Saudita, Qatar, i  Israel; després Rússia i la Xina són propers als interessos iranians, i en conseqüència a països com Síria o l’ Iraq. Com podem veure, l’estructura que divideix els dos blocs és totalment caòtica i uneix països que fins i tot no tenen cap mena de relació diplomàtica entre ells. Però quin paper té Alemanya dins de tot aquest sarau? Fora de l’àmbit europeu, Alemanya es caracteritza per mantindre una diplomàcia de perfil baix, i no acostumen a posar la cullerada en altres tipus de conflictes com fan França i el Regne Unit. En el cas iranià, l’ interès per part dels alemanys rau en que són un mercat molt important pels perses. Així, més enllà dels vicis de la gent propera al règim, moltes empreses alemanyes tenen interessos en la construcció d’infraestructures del règim teocràtic. Alemanya juga a dues bandes, doncs busca una solució propera a EEUU, Regne Unit i França, però sense voler perdre el seu mercat a Iran.

Pots fer click a l’imatge per llegir més.

Més enllà de les característiques del acord firmat entre el 5+1 i l’ Iran, el fet que Iran pugui oficialment desenvolupar energia nuclear ha posat dels nervis als governs de Turquia, l’Aràbia Saudita, Qatar, Paquistan i Afganistan. Si bé és evident que Israel ha acaparat tots els focus d’ atenció després d’arribar-se a l’ acord, és en els països islàmics on l’accés finalment legitimat d’ Iran per desenvolupar energia nuclear ha provocat un terratrèmol. Davant d’aquest panorama tan complicat, s’ ha de tindre en compte el mapa religiós dels països que componen l’Orient Mitjà. Així, ens trobem amb un bloc de països sunnites composat per Egipte, Aràbia Saudita, Qatar, Emirats Àrabs, Jordània, Kuwait, Turquia, Afganistan i Paquistan  que, tot i les seves diferències, veuen amb recel als xiïtes liderats per l’Iran, però governant a Iraq, Síria i controlant part del Líban.

Al marge de la simplificació màxima feta entre els xiïtes i sunnites, trobem que aquests darrers podrien trobar-se en una situació crítica si l’Iran va més enllà de la producció d’energia nuclear i decideix fabricar una bomba. Quines conseqüències tindria això per a l’Orient Mitjà? En el supòsit més negatiu potenciaria a l’Iran en una posició de poder més forta  i podria consolidar la seva influència sobre Síria i Líban. En aquesta situació tan complicada pot donar-se que l’Aràbia Saudita es decanti per seguir a la seva, com va fer en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, i decidir produir el seu propi programa nuclear més enllà del dictat de les institucions.

L’acord firmat entre els 5+1 i l’ Iran va més enllà del perill d’un possible enfrontament amb Israel, suposen un xoc de potències regionals que combaten en l’àmbit religiós. És per això que a molts ens ha sobtat que s’ assenyali tant a un Israel, que ni surt ni entra en la lluita, i es deixi de banda el xoc entre les potències de confessió islàmica de la zona. De moment l’acord està firmat, ara només falta que es compleixi i que les preocupades potències del golf i Turquia actuïn serenament.

Escrit per Sergi Cristóbal Jané.

Al Sisi: retorn al nasserisme?

Anti Morsi protest

Manifestants mostrant una targeta vermella i un cartell d’ Al Sisi en una manifestació anti Mursi.

Han passat diversos mesos des de que Abdul Fatah al Sisi liderés un cop d’ Estat contra el President Mohamed Mursi. Com bé sabem, aquest cop militar va ser fruit de les reformes poc democràtiques que va dur a terme el propi Cap d’Estat ( islamització de la societat, suport a l’oposició siriana, concentració de poder en mans del President ) i de la passivitat per afrontar la violència ( Mursi no tan sols va donar via lliure al terrorisme a la zona del Sinaí, també va donar legitimitat a una Hamàs que era rebuda a el Caire amb tots els honors) que impera a Egipte. Si a aquests fets els hi sumes un estancament de l’economia ( on el 40% d’ aquesta economia és controlada per l’ elit militar ) i l’ auge del malestar als carrers, és llavors quan tens a tots els caps militars preparats per fer un cop d’ Estat.

La gent, davant d’ aquest panorama, es preguntarà d’on ha sortit aquest General que des de l’ ombra va liderar un cop d’ Estat amb l’ ajuda de l’oposició ( el grup Tamarod, líders religiosos de tots els colors, estudiants, i l’ elit militar ) i que sembla haver portat a Egipte cap a un nou nasserisme gràcies al seu carisma. Abdul Fatah al Sisi és un cairota de 59 anys, la seva història és la d’ un home format exclusivament per l’exèrcit ( fins i tot va anar als Estats Units de la mà del Govern Egipci per fer-ho ) i que poc a poc va anar pujant fins a convertir-se en un alt comandament durant l’ etapa de Mubàrak. Aquest militar, que actualment ocupa el càrrec de Viceprimer Ministre i Ministre de Defensa, va jurar fidelitat absoluta a Mohamed Mursi quan va ser triat com a Cap de les Forces Armades i Ministre de Defensa. Assenyalat com a molt proper als Germans Musulmans, ningú s’ esperaria a que fos ell qui organitzés a tota l’ oposició per unir-se contra el deposat President.

Abandonant Mursi la política i amb Al Sisi reiniciant el sistema, Adil Mansur i Hazem al Beblaui han sigut escollits President i Primer Ministre de forma interina; el primer de tots és un advocat que treballava pel Ministeri de Comerç Egipci durant l’època de Mubàrak, el segon va ser Ministre d’ Economia durant el govern de transició que va haver-hi just abans de les eleccions. Així, la situació actual ens porta de nou al començament del camí fa dos anys i mig, on ja no hi ha Mubàrak però on l’ elit que el rodejava segueix en el poder.

El nou govern, que dirigeix Al Sisi des de l’ ombra, ha hagut d’ actuar dins de les zones més sensibles d’ Egipte, les quals són la zona del desert del Sinaí i la frontera amb la Franja de Gaza. Després de la mort de 24 policies fa un mes i d’una sèrie d’atemptats, l’ exèrcit egipci s’ha desplegat a la zona del Sinaí per abatre a terroristes propers a Al-Qaeda i als Germans Musulmans. Aquest desplegament militar s’ha fet amb l’ aprovació d’Israel, doncs els acords de pau de Camp David impossibiliten una gran concentració de tropes egípcies al Sinaí si no és que ambdues parts estan d’acord. En el cas de la Franja de Gaza, el nou govern egipci ha girat l’ esquena a Hamàs mitjançant un enduriment dels controls, el tancament durant molts dies de les fronteres, i el bombardeig dels túnels subterranis que són fets servir per comerciar il·legalment amb armes i explosius entre Gaza i Egpite. Així, Al Sisi ha fet que Hamàs quedi molt tocada de cara a la població de Gaza i ha deixat a l’organització terrorista sense un dels seus valedors de cara a l’ opinió pública internacional. Curiosament, aquesta pressió exercida sobre Hamás va molt bé pel President de l’Autoritat Nacional Palestina ( Mahmud Abbas ), doncs per una banda es treuen un rival de sobre ( Fatah va perdre en el seu conflicte armat amb Hamàs l’ any 2006 ) i per l’ altre eliminen a una organització terrorista que posa pals a les rodes en les negociacions entre Israel i Palestina.

Egipte és un país massa gran per caure, la seva força demogràfica i geogràfica impedeix que el país acabi en una guerra civil com la que pateix Síria. Tot i això, la forma amb la que Al Sisi s’ha fet famós ( la seva manera de governar des del radere i el seu paper gestionant el terrorisme ) li ha donat una gran popularitat entre la població. Ara el gran enigma és saber si Al Sisi voldrà anar més enllà, estem tornant al nasserisme?

ESCRIT PER SERGI CRISTÓBAL JANÉ