Qui guanya i qui perd després dels acords del grup 5+1 sobre el programa nuclear iranià?

L’ Iran és d’aquells països que, tot i ser una potència, acostuma a estar mal vist per la pròpia societat occidental. Certament no és per menys, la Revolució iraniana contra el Sha de Persia i la posterior presa de l’Ambaixada dels Estats Units de 1979 va portar aquest país a l’ostracisme. Malgrat l’estigma, la societat iraniana no té absolutament res a veure amb la dels països àrabs i és molt més oberta del que pot semblar a simple vista.

Recentment l’Iran no ha parat de sortir als mitjans de comunicació gràcies al seu programa nuclear i a les controvèrsies que generava dins i fora del país. Per una banda, les sancions imposades per la comunitat internacional anaven desgastant els ànims de la societat iraniana, per l’altra el seu programa nuclear causava el temor dels seus veïns al veure que s’apropava a la bomba atòmica. Però, què és realment el 5+1 i qui perd realment en l’acord firmat entre el 5+1 i l’Iran?

Alemanya juga a dues bandes, doncs busca una solució propera a EEUU, Regne Unit i França sense voler perdre el seu mercat a Iran.

El 5+1 està format pels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides -Estats Units, Rússia, Xina, Regne Unit, i França- més Alemanya. Tots sis creen una estructura gairebé clara; els Estats Units, Regne Unit i França són contraris als interessos iranians i s’apropen als interessos d’ Aràbia Saudita, Qatar, i  Israel; després Rússia i la Xina són propers als interessos iranians, i en conseqüència a països com Síria o l’ Iraq. Com podem veure, l’estructura que divideix els dos blocs és totalment caòtica i uneix països que fins i tot no tenen cap mena de relació diplomàtica entre ells. Però quin paper té Alemanya dins de tot aquest sarau? Fora de l’àmbit europeu, Alemanya es caracteritza per mantindre una diplomàcia de perfil baix, i no acostumen a posar la cullerada en altres tipus de conflictes com fan França i el Regne Unit. En el cas iranià, l’ interès per part dels alemanys rau en que són un mercat molt important pels perses. Així, més enllà dels vicis de la gent propera al règim, moltes empreses alemanyes tenen interessos en la construcció d’infraestructures del règim teocràtic. Alemanya juga a dues bandes, doncs busca una solució propera a EEUU, Regne Unit i França, però sense voler perdre el seu mercat a Iran.

Pots fer click a l’imatge per llegir més.

Més enllà de les característiques del acord firmat entre el 5+1 i l’ Iran, el fet que Iran pugui oficialment desenvolupar energia nuclear ha posat dels nervis als governs de Turquia, l’Aràbia Saudita, Qatar, Paquistan i Afganistan. Si bé és evident que Israel ha acaparat tots els focus d’ atenció després d’arribar-se a l’ acord, és en els països islàmics on l’accés finalment legitimat d’ Iran per desenvolupar energia nuclear ha provocat un terratrèmol. Davant d’aquest panorama tan complicat, s’ ha de tindre en compte el mapa religiós dels països que componen l’Orient Mitjà. Així, ens trobem amb un bloc de països sunnites composat per Egipte, Aràbia Saudita, Qatar, Emirats Àrabs, Jordània, Kuwait, Turquia, Afganistan i Paquistan  que, tot i les seves diferències, veuen amb recel als xiïtes liderats per l’Iran, però governant a Iraq, Síria i controlant part del Líban.

Al marge de la simplificació màxima feta entre els xiïtes i sunnites, trobem que aquests darrers podrien trobar-se en una situació crítica si l’Iran va més enllà de la producció d’energia nuclear i decideix fabricar una bomba. Quines conseqüències tindria això per a l’Orient Mitjà? En el supòsit més negatiu potenciaria a l’Iran en una posició de poder més forta  i podria consolidar la seva influència sobre Síria i Líban. En aquesta situació tan complicada pot donar-se que l’Aràbia Saudita es decanti per seguir a la seva, com va fer en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, i decidir produir el seu propi programa nuclear més enllà del dictat de les institucions.

L’acord firmat entre els 5+1 i l’ Iran va més enllà del perill d’un possible enfrontament amb Israel, suposen un xoc de potències regionals que combaten en l’àmbit religiós. És per això que a molts ens ha sobtat que s’ assenyali tant a un Israel, que ni surt ni entra en la lluita, i es deixi de banda el xoc entre les potències de confessió islàmica de la zona. De moment l’acord està firmat, ara només falta que es compleixi i que les preocupades potències del golf i Turquia actuïn serenament.

Escrit per Sergi Cristóbal Jané.

Egipte, punt i coma.

1372619749_264601_1372700028_album_normal

Fa tres setmanes es va produir el Cop d’ Estat que portaria fora del poder al partit dels Germans Musulmans, el qual té la seva cara més representativa amb qui era el cap de l’ executiu, Mohamed Mursi. La situació del país i de tot l’ Orient Mitjà és imprevisible, però sabem on es troba Egipte i ho podem dividir en nou punts:

  1. L ‘ oposició del grup Tamarod ( que vol dir revela’t ) estava formada fonamentalment per joves, gent liberal, gent d’ esquerres, laics i tenia el suport de salafistes i militars. De fet, es pot veure d’una manera més o menys clara que els militars han fet triomfar aquest moviment; gràcies al suport d’ aquest darrer grup s’han anat podent desenvolupar els dos primers punts que tenia en ment l ‘ oposició al govern i que són suspendre la Constitució i que el cap del Tribunal Constitucional lideri la fase de transició. Ara falta que es completi amb la creació d’ un govern de tipus tecnocràtic ( de fet ja s’ està apuntalant, amb Hazem al Beblawi com a Primer Ministre i Mohamed Al Baradei de Vicepresident de Relacions Exteriors, fent que aquest darrer es quedi com un Primer Ministre a l’ ombra després de no haver sigut acceptat pels sectors salafistes ), la formació d’ un comitè que doni pas a una nova Constitució, i una convocatòria de noves eleccions presidencials.

  2. Els militars sembla que han volgut donar un avís, són una elit que controla bona part de l’ economia – es diu que al voltant d’ un 40% – i no estan disposats a perdre allò que tenen a les mans. Ni l’ expert més important en l’ Orient Mitjà pot dir quin és el paper que jugaran, de moment sembla que siguin com un àrbitre que ha suspès el partit i vol iniciar el joc una altra vegada des de 0 i sense estar dins l’ onze titular.

  3. La situació de la confraria – o partit – dels Germans Musulmans no és gens clara. Alguns membres de l’ antic executiu han estat cridats per formar part del nou govern tecnocràtic, després s’ha desmentit i més tard s’ha procedit a la detenció del seu líder ( Mohamed Badie ). Es pot dir que la trajectòria dels Germans Musulmans ha estat força estranya: Legitimant a Hamás dins la franja de Gaza, actuant contra els terroristes del Sinaí i a la vegada cridant a fer la Yihad contra el govern de Síria.

  4. Qatar i Turquia són un dels altres perdedors del cop d’Estat, ambdós països formen part de l’ eix sunnita i no han dubtat en finançar amb 10.000 milions de dòlars – 8000 per part de Qatar i 2000 per part de Turquia – als seus compatriotes egipcis. Realment no els haurà fet gràcia aquest toc d’ atenció per part dels militars. Aquests dos països són també una font de finançament important d’ una oposició siriana on es troben grups terroristes com Al-Qaeda.

  1. En el grup que s’oposa a Qatar i Turquia està l’ Aràbia Saudita, Kuwait, i els Emirats Àrabs. Són monarquies enfrontades amb Qatar des de fa molt de temps i també han respòs amb 10.000 milions d’ euros en ajudes.

  1. Des de la caiguda de Mubàrak ens trobem que el terrorisme a la zona del desert del Sinaí ha anat en augment. L’ agost passat, just en el pas fronterer de Kerem Shalom, van morir 16 soldats egipcis després de ser atacats per un grup de yihadistes que volien entrar a Israel. Tant des d’ Egipte com des d’ Israel s’han rebut atacs de tot tipus, però el perill de que la violència augmenti és molt probable si el partit de Mursi dóna ales als violents – entre ells a organitzacions properes a Al-Qaida i la Yihad – i esclata una guerra a la zona.

  2. Gaza és també un dels punts importants en el Cop d’ Estat a Egipte. Mursi va recuperar el poder que tenia el país a la zona – la Franja de Gaza va ser sota domini egipci fins l’ any 1967 – en el passat, i va liderar les negociacions dutes a terme entre Hamás i Israel en mig de l’ operació Pilar Defensiu. Hamás, com a representant polític i armat dels Germans Musulmans a Gaza, va sortir amb una imatge molt reforçada que l’ ha pogut permetre continuar fins ara. El debilitament del suport social cap als terroristes de Hamás a la zona serà molt diferent sense el suport dels Germans Musulmans.

  1. Tot i que els Estats Units no han intervingut en el Cop d’Estat, Barak Obama ha seguir les notícies d’ un país que cada dia anava a pitjor i que no dubtava en donar suport a organitzacions terroristes en la Guerra Civil de Síria. La caiguda d’ Egipte i els enfrontaments a Turquia poden servir per decantar la balança cap a Bashar Al Assad, però a la vegada obren un enigma sobre el futur d’ un país estratègic en l ‘entrada de petroli a Europa i en l’ estabilitat del Pròxim Orient. Obama no està tranquil.

  1. Síria fins i tot ha felicitat als manifestants de la plaça Tahrir per haver fet fora als Germans Musulmans del Poder. Bashar al Assad s’ ha tret un gra de pus que finançava a organitzacions que fins fa poc eren terroristes – no cal dir que Al-Qaeda rep el suport de Qatar, Turquia i fins fa poc Egipte – i ara són “membres de l’ oposició”. És normal que Síria estigui contenta.

Amb aquests nou punts es pot dir que el futur de l’ Orient Mitjà és totalment incert, i totes aquelles persones que intenten fer prediccions estan mentint descaradament a la gent. A Egipte saben on estan però ningú amb dos dits de front pot preveure ara mateix què passarà a dos dies vista.

ESCRIT PER SERGI CRISTÓBAL JANÉ.