Les mentides de Margallo ( segona part ).

Sovint utilitzo en les meves entrades al blog d’Afers Exteriors la teoria de la lògica de les discoteques. Evidentment que aquesta teoria no està desenvolupada al 100%, sinó que és una llicència que em permet fer més fàcil l’explicació del funcionament de la diplomàcia cap a gent que no té un interès manifest o que no li va la vida en això. Aquesta teoria, en poques paraules, ve a explicar que la comunitat internacional funcionarà igual que la gent que es troba en qualsevol tipus de festa: generalment mai anem de forma explícita a lligar, i si ens interessa algú tocarà manifestar la nostra voluntat vers aquella persona que ens volem fer. El món de les relacions internacionals es caracteritza per moure’s en un marc en el qual falten normes d’actuació quan sorgeixen certes situacions, i davant d’aquestes mancances s’acostuma a actuar sota la legitimitat moral i el sentit comú.

Molts polítics, quan tracten el procés català, han fonamentat erròniament el seu punt de vista contra la independència a través de la Carta de Nacions Unides o amb resolucions que fan referència a països que no tenen la capacitat per ser un Estat ( Somalilàndia, Palestina, Ossètia del Sud, etc ) amb cara i ulls. Aquestes falses argumentacions ja les hem pogut tombar amb anterioritat, però es pot trobar de manera exemplificada aquesta fal·làcia que difonen? Evidenment que sí, les hemeroteques ens permeten demostrar que les teories del sector unionista ( actualment el món no vol independències,ningú us reconeixerà, són temps d’unir… ) han estat repetides en altres ocasions. El cas més pràctic és el de Croàcia, on gràcies a aquestes hemeroteques es pot veure com la comunitat internacional va aplicar la lògica de la discoteca: es va del no reconeixement absolut fins al reconeixement total.

El cas que a continuació exposaré és també aplicable en altres situacions, però realment és important perquè demostra que els arguments unionistes de Margallo no es sostenen ni sota el marc legal ni sota el marc pràctic. Per tant, anem a llegir titulars.

La Vanguardia, 22 de juny de 1991: El secretario de Estado norteamericano recordó a Eslovenia y Croacia que Occidente no está por secesiones.

 

El País, 26 de juny de 1991: Croacia y Eslovenia se declaran independientes.(Aquí cal afegir:  EEUU no las reconoce y la oposición cree que es una broma).

 

La Vanguardia, 26 de juny de 1991: Eslovenia y Croacia proclaman su independencia y soberanía. Cap reconeixement internacional,de moment.

 

La Vanguardia, 30 de juny de 1991: la troika de la CE segueix bloquejant les ajudes econòmiques a Iugoslàvia, el president eslovè afirma que l’independència segueix en vigor.

 

La Vanguardia, 4 de juliol de 1991: La comunidad occidental ya no descarta reconocer a Croacia y Eslovenia.

 

La Vanguardia, 8 d’octubre de 1991: Eslovenia es independiente desde la pasada medianoche.

 

El País, 16 de desembre de 1991: França,Regne Unit,Espanya,Grècia, Holanda,i Portugal no reconeixen a Eslovènia i Croàcia.

 

El País, 17 de desembre de 1991: l a CE reconocerá a las repúblicas yugoslavas de Croacia y Eslovenia el 15 de enero.

 

El País,18 de desembre de 1991: Kohl, recibido como un héroe por forzar a la CE a reconocer a Croacia y Eslovenia el 23 de diciembre// El secretario de Estado Carlos Westendorp afirmó que “Croacia y Eslovenia tienen el 99% de posibilidades de reconocimiento”.

 

El País, 24de desembre de 1991: Alemania reconoce a Eslovenia y Croacia.

 

El país, 14 de gener de 1992: el Vaticano se adelanta, a la CE en el reconocimiento de Croacia y Eslovenia.

 

El País, 15 de gener de 1992: la CE reconoce en bloque a Croacia y Eslovenia.

 

El País, 30 de març de 1992: Washington acepta los nuevos Balcanes.

 

Amb aquest panorama queda demostrat que el Dret Internacional ens protegeix a nosaltres ( malgrat que el Ministre d’Afers Exteriors s’inventi el significat real de la integritat territorial ) i ens dóna ales a actuar de tu a tu en cas de proclamar-se la secessió. Per tant, és hora de treure’s les pors i actuar a la sala de ball malgrat les mentides de Margallo.

Les mentides de Margallo

Molts cops acostumo a explicar el funcionament de les relacions internacionals de la següent manera: el funcionament de la diplomàcia és com lligar amb una noia, doncs ens trobem que no hi ha cap mena d’àmbit d’actuació legal que estigui fixat. És un exemple que només pot fer-se servir si ets politòleg i t’agrada provocar, però els Estats que volen ser reconeguts com a tal es troben amb un camí que han fet servir altres països i que legislativament no està marcat en cap mena de llei. Evidentment que el fet d emborratxar-se a xupitos per lligar amb una noia i buscar el reconeixement internacional no es pot comparar així com així, però la comunitat internacional acostuma a ser tan refractària com la pròpia noia a qui et vols lligar, i el marc legal està tan fixat com qualsevol tipus de festa.

L’àmbit de Nacions Unides és ideològicament molt liberal, però no és com aquesta, ni aquesta, ni tampoc aquest. La realitat és que els dos principals partits espanyols ignoren el veritable significat de la paraula liberal, doncs en l’àmbit de la diplomàcia ens ve a defensar les llibertats personals, la democràcia, i el Dret a l’Autodeterminació. Tot i això, el magma ideològic de Nacions Unides ( no tot són democràcies ) ha provocat que manquin definicions importants sobre determinats problemes o sobre com s’aplica el Dret a l’Autodeterminació. Però això es una preocupació freqüent que s’estén a totes les institucions i que ha provocat que el sistema de Nacions Unides encara “funcioni”.

Sovint, en l’ àmbit del Partit Popular, s’acostuma a etiquetar a les persones entre conservadors i liberals; els primers són els més propers a un Estat purament conservador, mentre els segons prefereixen anar debilitant l’estructura administrativa del país ( a través de la privatització de la sanitat o l’educació ) i centralitzant-la a cops de majoria absoluta. Això no és res de nou, però em va sobtar veure a un popular com Margallo escudant-se en la Carta de Nacions Unides, el reconeixement d’ un Estat o el funcionament de Bretton Woods.

Ser unionista i fonamentar la teva posició a través del Dret Internacional és la millor manera de perdre un debat, i Margallo ha ficat la pota de ple. Fa uns dies vaig veure com el Ministre d’Afers Exteriors i Cooperació contestava a Joan Tardà mitjançant una defensa total del sistema de Nacions Unides. D’aquesta manera, el Ministre explicava que el Dret a l’Autodeterminació dels Pobles només pot dur-se a terme en cas de descolonització, ocupació militar, i en territoris on es neguin els drets fonamentals dels ciutadans. Per fonamentar la seva teoria, el Ministre va escudar-se en la Resolució 1514 de l’Assemblea General de Nacions Unides de 1960. Un gran error de Margallo.

Margallo s’escuda en una Resolució de Nacions Unides que Espanya no va votar, juntament amb la Sud-àfrica del apartheid

La Resolució 1514 de l’Assemblea General de Nacions Unides del 14 de desembre de 1960 s’ha d’explicar per entendre el gran error que ha comès el Ministre d’Afers Exteriors.És cert que la Resolució 1514 de l’Assemblea General insta a la descolonització de les Nacions sense Estat, però és precisament un toc d’atenció cap a les antigues potències occidentals que encara mantenien gran part de les seves colònies. Aquesta Resolució no marca les característiques que has de tindre si vols ser un Estat, sinó que avisa a les velles colònies que han de permetre la lliure determinació dels països que explotaven. Aquesta mateixa Resolució 1514- defensada al màxim per Margallo- presenta diverses característiques que tothom hauria de saber: donava peu a acabar amb les velles potències colonials ( malgrat que algunes formaven part del Consell de Seguretat de Nacions Unides, l’òrgan més important ), no marcava pas les pautes del Dret a l’Autodeterminació, Espanya no va votar-hi a favor ( va abstindre’s, juntament amb la Sud-àfrica del apartheid i potències colonials com Bèlgica, França, i la Gran Bretanya ), i com tota Resolució de l’Assemblea General de Nacions Unides no és de caràcter vinculant.

Però aquest no és l’únic error / mentida que ha comés Margallo, la pròpia Resolució 1514 de l’Assemblea General de Nacions Unides insta als Estats a complir la Declaració Universal dels Drets Humans, la qual  està integrada juntament amb el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals dins la Carta Internacional de Drets Humans. Diu alguna característica que hagi esmentat el Ministre? Clarament no, ens trobem que el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics no presenta cap punt que doni la raó a Margallo ( Art 1.1. Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural. I Art 2.1. 1. Cada uno de los Estados Partes en el presente Pacto se compromete a respetar y a garantizar a todos los individuos que se encuentren en su territorio y estén sujetos a su jurisdicción los derechos reconocidos en el presente Pacto, sin distinción alguna de raza, color, sexo, idioma, religión, opinión política o de otra índole, origen nacional o social, posición económica, nacimiento o cualquier otra condición social. ) en les seves bases per fixar les característiques que permeten l’autodeterminació. Què és el més pornogràfic de tot plegat? Doncs que el propi Estat Espanyol va firmar i ratificar aquesta Carta Internacional de Drets Humans l’any 1976, encara que molts dels articles ( recomano una fullejada ràpida) siguin incomplerts a Espanya.

És cert que existeix el Dret a la integritat territorial, però no fa referència a la secessió sinó al fet  que un país decideixi atacar a un altre país by the face.

Però Margallo no es queda curt en les seves paraules, i en la mateixa Comissió d’Exteriors s’atreveix a fer una lliure interpretació de la Carta de Nacions Unides, i passa a inventar-se els criteris per ser reconeguts com a Estat i per formar part de les institucions de Bretton Woods ( Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, i Organització Mundial del Comerç/ o els acords del GATT). D’ aquesta manera, el Ministre fa ús de la seva vena més artística i afirma que les Nacions Unides blinden el Dret a la integritat territorial. És cert que existeix el Dret a la integritat territorial, però no fa referència a la secessió sinó al fet que un país decideixi atacar a un altre país – o entrar en un conflicte intern- by the face. Un exemple d’això? L’ invasió de l’Alemanya nazi sobre Polònia. Margallo ha oblidat completament les bases de la creació de Nacions Unides, però a sobre les ha re-interpretat a la seva manera fins al extrem de dinamitar-les. Per últim el propi Ministre afirma que per ser acceptat dins del sistema internacional no sols has de tindre una població i unes fronteres clares, sinó que et fa falta una Declaració Unilateral d’Independència i el reconeixement d’altres països. Aquí Margallo ha intentat entrar en els exemples -utilitzats per molts unionistes – de Somalilàndia i Ossètia del Sud, oblidant-se que ha comés un error molt greu: no és el fet de ser reconegut com a un Estat el que t’obre les portes a les institucions, sinó que és el fet de tindre una població,unes fronteres fixades i la voluntat de ser un Estat el que provoca el reconeixement de la resta d’Estats per entrar dins d’aquestes institucions. Zones com Somalilàndia i Ossètia del Sud no han tingut reconeixement perquè són llocs en disputa ( o directament en guerra ) i no tenen cap mena de frontera fixada. És evident que cap país voldrà reconèixer a un nou Estat que és incapaç de traçar les seves fronteres en un mapa.

L’Estat Espanyol, amb Margallo al capdavant, s’ha enrocat amb el Dret Internacional que gira al voltant del Sistema de Nacions Unides, però oblida que aquest sistema és tan complex ( engloba a països democràtics, països no democràtics, països liberals, països socialistes, etc ) que impossibilita la posada en comú vers molts problemes. És més, el fet de no aprofundir en molts problemes és la causa de la supervivència de les Nacions Unides. Per això Margallo ha comès un greu error al fonamentar-se en un sistema que no arriba a mullar-se davant de molts reptes.

PD. La tesi de Margallo no cau solament pels seus arguments, sinó perquè bona part dels nous Estats han nascut després del període de descolonització i sense cap marc legal establert.

PD2. Per quin motiu Margallo no explica que quedar-se fora del sistema de Nacions Unides no és incompatible amb formar part del sistema de Bretton Woods? Taiwan no forma part de Nacions Unides des de 1971 i és membre de l’OMC.

ESCRIT PER SERGI CRISTÓBAL JANÉ.