Moveu-vos dropos, volem la independència!!

Ho havíeu de fer tots vosaltres, sí, vosaltres, els maleïts polítics que us hem votat perquè volíem fer un maleït referèndum d’autodeterminació. Us felicito convergents, tant de tietisme amb un sou governamental de puta mare us ha portat a fer-vos enrere malgrat tindre la vida solucionada. I els d’Esquerra, què? Ai els d’ERC, vosaltres heu vist la oportunitat de passar a CiU i heu preferit petar la festa. Normal que la CUP, aquells quinquis que havien de cremar el Parlament i que eren tan perillosos, s’hagin fartat d’aquest comportament tan infantil. Aquests darrers, des de l’estigma, han aguantat carros i carretes, pedrades, i insults intel·lectuals per arribar a fer un intent de consulta. Normal que la seva reacció hagi estat la de fer una assemblea a les 23:30 d’un dilluns, són els únics que s’han comportat amb respecte vers la societat.

Som la maleïda Nació dels melindros: tot s’ha de fer refotudament bé, els nostres equips de futbol han d’humiliar al rival des de la serietat, no follem sinó que desflorem, i en comptes de la independència volem un referèndum avalat per la santíssima trinitat, una cabra, i tres tortugues. Els catalans com a societat no ens diferenciem del Sergi que tenia 14 anys, el mateix que regalava una rosa blava a aquella noieta de classe i li escrivia una carta d’amor. Quina manera de perdre el temps!!! Ha passat el que es veia a vindre: ens hem centrat tant en “fer” el referèndum que hem oblidat que el nostre objectiu clar i únic és “ fer la independència”, un enfocament proposat per la majoria independentista i que podia portar-nos a aquest escenari de saturació. Senyores i senyors, posem-nos a pensar, a pressionar, perquè amb aquesta classe política anem directes al desastre més absolut si no se l’agafa bé pels collons. ANC, posa’t les piles amb aquests burros.

Vosaltres voleu ser manats per líders intel·lectuals com el Conde de Godó? De veritat que us voleu subjugar a les editorials que marqui un paio que no s’aguanta dret i que no sap què és treballar? I què me’n dieu d’Antonio Franco, Paco Frutos, Nacho Martín, o altres grans líders intel·lectuals com José Antonio Zarzalejos o Francesc de Carreras? No em puc imaginar que després de tant de temps abatent els seus arguments i desarticulant les seves maneres us pugueu rendir tan fàcilment. Els ciutadans, la majoria social d’aquest país, hem aconseguit que la independència sigui una fita assolible i vàlida des de tots els focus ideològics, no pot ser que amb 3/4 parts de la batalla feta passi això. Penseu amb la figura del Conde de Godó quan us aixequeu cada matí, amb la panxa d’Antonio Franco o el cervell buit de Paco Frutos. Vosaltres us mereixeu molt més que tot això.

Es parla de plebis amb llistes unitàries o per separat, amb DUI en tots dos casos, però això no treu que estiguem en una situació crítica. Els polítics són burros ( això no és cap novetat ), molt, i molt burros, ens han deixat en un llimb absolut. Duran, Iceta, i els poders fàctics us volen subjugats a aquella gent que he esmentat més amunt; no volen un país amb garanties democràtiques, volen un país on manin les empreses del BOE, on el consumidor no tingui veu, on la gent no pugui utilitzar l’ascensor social. Només teniu una sortida per demostrar que esteu cansats de tot això i que sou independentistes: votant el 9N.

Ja sé que cansa, portem amb aquesta història des d’aquella editorial titulada “La Dignitat de Catalunya”, però els fets ens porten a fer un un penúltim pas. Fins i tot en el cas que només voti en massa tot el bloc sobiranista ja guanyem, doncs obliguem a que Madrid no mogui fitxa i a que les diferents parts sobiranistes s’aboquin a unes eleccions plebiscitàries. Però tingueu-ho clar, heu d’anar a votar si us voleu oblidar de Pedro Sánchez, Rajoy, les empreses del BOE i d’aquest decrèpit Estat que no ens representa.

Una lliçó de liberalisme polític: donat el cas d’unes eleccions plebiscitàries ( i feta la Declaració Unilateral d’Independència) només importaria la legitimitat democràtica de la majoria. En poques paraules, és el conjunt dels ciutadans qui dóna legitimitat a les lleis i no aquestes als ciutadans. És absolutament democràtic que els ciutadans es saltin una llei que coarta les seves llibertats. Tinguem clar que el Dret a l’Autodeterminació no està reglat ( aquí ho explico força bé ) i que això implica saltar-se la legalitat espanyola, la qual no té cap mena de capacitat jurídica en l’àmbit de Nacions Unides. És obligatori fer aquest pas, però per això hem d’entendre que s’ha d’anar contra aquesta legalitat espanyola si volem ser acceptats per la legalitat internacional. Només podem arribar a les plebiscitàries si votem tots el 9N.

Calma i serenitat, tenim major capacitat d’influència si la societat catalana es troba cohesionada i amb un objectiu clar. Ara hem d’obligar a seure uns polítics que ens l’han volgut jugar, després hem de votar, i finalment fer-ho de nou. La unitat ens legitimitza internacionalment, a partir d’aquí hem de tindre clar quin és el nostre objectiu i què s’ha de fer. Calma i serenitat de nou, pensem en la unitat, l’objectiu de tot això, i la legitimitat. Ho tenim, per tant és l’hora de sortir al camp.

Els independentistes passius

La meva família és molt divertida, representa el melting pot cultural que forma aquest país. Unint orígens, gairebé es podria fer una representació parlamentària que clavaria els resultats electorals del Parlament de Catalunya. Per part de mare, els avis són originaris de Navarcles  i  Barcelona, i formaven part d’una família de pagesos interessats en política. Ja en democràcia, es podria dir que tots van alternar entre ERC i CiU, però la curiositat més important de totes rau en la seva militància abans de la guerra: part de la família Jané-Godall va militar a Acció Catalana Republicana, un partit de caire nacionalista i liberal que no va acabar d’arrencar i que va escindir-se finalment entre ERC i Unió Democràtica de Catalunya. En el cas dels avis paterns és una situació molt més diferent, doncs ells van patir la Guerra Civil Espanyola sent uns nens i van viure la joventut i part de la maduresa dins d’un règim brutal. Això no els fa diferents de la gran majoria d’avis d’aquest país, però no van poder viure els anys de la Segona República com la branca Jané-Viladoms. Tot i gairebé no parlar-ne de política fins fa molt pocs anys, els meus avis paterns sempre han estat els clàssics votants socialistes que van provar fortuna emigrant a Barcelona. Van abandonar un paupèrrim poble de Guadalajara i els va anar bé.

 

Però tot ha canviat, doncs l’ avi de centre-esquerra ha deixat de votar a los de siempre, mentre que l’àvia ha abandonat la seva fervor socialdemòcrata i es declara votant d’ ERC amb simpaties per Pablo Iglesias.

 

Aquests dies penso en com la part paterna ha evolucionat políticament des de 2010 i, davant dels canvis viscuts a tota velocitat, estic impressionat per tot plegat. Els meus avis són un producte de la socialdemocràcia felipista; l’ àvia és una dona un pel deista i a la vegada progressista, mentre el meu avi podria ser definit com un perfecte home de centre-esquerra. Tots dos eren, fins l’any 2010, els clàssics votants del PSC. Però tot ha canviat, doncs l’ avi de centre-esquerra ha deixat de votar a los de siempre, mentre que l’àvia ha abandonat la seva fervor socialdemòcrata ( va arribar a dedicar-li un poema a Joan Clos en un acte ple de periodistes ) i es declara votant d’ ERC amb simpaties per Pablo Iglesias. L’any 2008 hauria sigut impossible veure a l’avi decebut amb el seu partit polític, però encara hauria sigut més surrealista imaginar-me a la meva àvia difonent les virtuts de la independència entre les seves amigues castellanoparlants del pueblo. Haig de dir que no em preocupa gaire el seu canvi ideològic, tot i que el meu avi em recorda una mica a Christiane, la dona que a Good Bye Lenin interpreta a una mare profundament comunista que entra en coma unes setmanes abans de caure el mur de Berlín. Un cop desperta, la pobre Christiane es veurà absorbida per la realitat que l’ envolta, convertint-se així en el principal focus d’ atracció de la pel·lícula. El meu avi ha votat tota la seva vida al PSOE, i els seus pilars fonamentals en política són Felipe González i – el seny i la moderació de – Jordi Pujol. Com en el film alemany, ha vist que aquests dos polítics renunciaven a tot allò que defensava: el primer convertint-se en mà dreta de Carlos Slim, el segon reconeixent la seva derrota moral contra l’ independentisme. El meu avi ha vist com s’ esfondrava el món que coneixia.

Però els meus avis paterns no són els únics a qui els ha passat això. El meu pare, nascut a Guadalajara i criat a Barcelona des dels 6 anys, també ha patit un canvi força important. Tot i no estar ideològicament tan marcat com els avis, fins l’any 2008 també era el clàssic votant socialista i clarament federalista. Per ell no ha estat traumàtic passar-se a votar CiU o ERC, doncs fins el 2010 mantenia que Catalunya seria independent en unes tres o quatre dècades, a mesura que l’ Estat espanyol es descentralitzés i donés poder a les diferents nacionalitats fins a poder autodeterminar-se. Per ell, Catalunya s’hauria independitzat gràcies a la democratització d’ un país que cediria poders paulatinament. Els fets han sigut evidentment oposats.

Ells també han vist el maltractament cultural, polític, i econòmic que ha patit Catalunya al llarg d’ aquests anys, i políticament – i culturalment- es senten totalment allunyats del lloc on van néixer.

Al meu pare i als meus avis els han seguit els pares d’alguns amics meus, els quals van fer el canvi de xip durant un calorós juliol de 2010. Ells són el que anomeno “independentistes passius”, els quals estan conformats per gent principalment nascuda fora de Catalunya, que veien l’ independentisme com una cosa llunyana en el temps però a la vegada no tenien cap mena d’ impressió negativa sobre la secessió. Aquest grup de gent, que volia un procés a baixa velocitat, no es sentia traumatitzada per separar-se del seu lloc d’ origen ( no tenen un arrelament allà on van néixer, i per tant la seva concepció de la unitat d’ Espanya no és la mostrada pels polítics del stablishment unionista ) i es trobaven completament naturalitzats a Catalunya. Ells també han vist el maltractament cultural, polític, i econòmic que ha patit Catalunya al llarg d’ aquests anys, i políticament – i culturalment- es senten totalment allunyats del lloc on van néixer. Davant d’un clar exemple de nacionalisme liberal ( on no importa l’ origen de la persona sinó la voluntat per formar part d’ un país), em pregunto quan els principals partits unionistes deixaran de moure la bandera de la por, la divisió o altres arguments borderlines. Ningú es pot creure les seves amenaces de caire ètnic barrejades amb promeses absurdes de més autogovern, doncs haurien d’ adonar-se que moltíssima gent ha fet el canvi de xip i que algunes coses ja no funcionen.

Torno a pensar en els avis. Els materns estarien orgullosos d’ haver arribat fins aquí, mentre que pels paterns és la darrera oportunitat de poder viure en un país on no has de saludar al “señorito del pueblo” com durant el franquisme. La ceguera d’ un Estat, l’ espanyol, ha aconseguit que un bon grapat de gent es decanti per la secessió una generació abans. Si ho mirem fredament, tant l’ independentisme actiu com el nou independentisme han mamat del mateix autoritarisme. Així s’entén tot, no?