Podemos: assaltar el cel i no passar de la segona planta.

Darrerament s’està parlant molt sobre el canvi de cicle polític que està vivint l’Estat espanyol. Amb unes enquestes que marquen el final del clàssic bipartidisme que a efectes pràctics no ha sigut tal, es parla d’una nova etapa on alguns polítics (amb un ús força desenvolupat de l’oratòria) asseguren que fins i tot la por està canviant de bàndol. Aquests polítics, evidentment, són els de Podemos, i la realitat ens demostra que aquest partit no fa gaire por a les elits de l’estat. Si fos així, les seves cares ocuparien les parets dels controls de seguretat dels aeroports i no els platós de La Sexta. No obstant, la història ens diu que han estat uns altres polítics els que repetidament s’han enfrontat a la presó: els nacionalistes. Alguns ho negaran amb la dialèctica de sempre, però hi ha una clara diferència entre els qui copen les portades dels diaris i entre els qui copen les demandes per trencar l’statu quo constitucional, i aquesta és la de ser un producte de màrketing polític o anar contra les elits d’un país.

Podemos, malgrat un gran ús de les xarxes socials i una magnífica capacitat organitzativa per muntar manifestacions mitjanes, ha caigut de ple en el joc practicat pel Partit Popular. Com, sinó, s’explica el cas Monedero, l’ús de la paraula pàtria, o la petició d’avançar les eleccions? El partit de Pablo Iglesias només ha necessitat uns mesos per entrar en el clàssic“y tu más” de la política espanyola, entomant un gir cap a la moderació (previ argument carcoprogre de reformar la Constitució fixat per ad infinitum)  més dur que el demostrat pel PSOE quan va aprovar la Llei de Partits l’any 2002. Entrar en la lluita del cos a cos polític, demanar eleccions anticipades o utilitzar els mítings per enviar missatges al govern és, almenys des del meu entendre, una cosa que porta fent-se tota la vida. La única diferència és que ara el PSOE no hi pinta gaire en aquesta batalla.

“El gran problema d’Izquierda Unida és que llegeixen Antonio Gramsci però no l’entenen.”

L’èxit mediàtic de Podemos es deu en bona part a la inoperança del PSOE i d’IU. Els primers encara no han demostrat ser creïbles del tot, i a 100 dies de les eleccions municipals han pensat que la millor manera d’obtenir la confiança de l’electorat és destituint al presidenciable de la Comunitat de Madrid i partir en dos el partit. Els segons, per no ser menys que els seus rivals socialdemòcrates, han demostrat que els platós de La Sexta poden convertir-se en la cosa més semblant al Sálvame Deluxe de la política. Com s’explica, sinó, el numeret que van muntar Tania Sánchez y Alberto Garzón el cap de setmana passat? Sort vam tenir en què tots dos tertulians eren força educats i només feien un ús del ja conegut “actiu passiu”. El gran problema d’Izquierda Unida és que llegeixen Antonio Gramsci però no l’entenen. Tots els militants d’aquesta formació són uns grans amants de la teoria sobre l’hegemonia cultural de Gramsci, però a l’hora de fer política mai s’enrecorden d’ell; sempre obsessionats en la puresa de la seva ideologia, negant-se a sortir del nínxol, i autoimmolant-se en tots els governs importants en què han participat. Així no s’acostumen a guanyar les eleccions. Resulta interessant veure les seves cares quan comproven que l’independentisme s’ha fet hegemònic, detall que s’explica quan saps arribar a una classe mitja empoderada mentre els suposats intel·lectuals del mig (com assenyalava Culla fa vuit anys a Nacionalistas sin espejo) fan el ridícul amb la seva falsa neutralitat nacional.

L’escenari electoral actual deixa les coses perfectes per tenir al Partit Popular governant dues legislatures més. Així, si Pablo Iglesias vol governar fàcilment, el PSOE hauria d’extinguir-se completament per fer que la seva formació arribés a una majoria sòlida, cosa que és tècnicament impossible mentre la seva base principal de votants sigui aquella gent que pren medicaments, té molt de temps lliure, i es passa mitja vida visitant les consultes mèdiques. Sí, estic parlant dels jubilats.

Aquesta gràfica de barbacoa extreta del CIS de gener mostra la simpatia als partits polítics segons la franja d'edat.

Aquesta gràfica de barbacoa elaborada a partir del CIS de gener mostra la simpatia a PSOE i Podemos segons la franja d’edat.

Un segon punt a tenir en compte és que Podemos encara ha d’afrontar una bona purga d’elements interns, doncs el seu gir cap al centre no es produirà mentre en el partit hi habitin elements freaks i reaccionaris. Tot i això, la clau és que les esquerres mai han aconseguit guanyar unes eleccions generals sense fer-ho a Andalusia i Catalunya; deixant al marge el cas andalús, s’ha de ser bastant il·lús per pensar que el procés sobiranista no monopolitzarà la futura campanya electoral que es dugui a terme a Catalunya. Penseu durant un moment en els líders que poden representar a Podem Catalunya i en els arguments que acostumen a utilitzar durant les tertúlies. Fàcil.

Per molt que Podemos tingui uns resultats acceptables, el Partit Popular perdrà com a molt un 10% dels seu votants (a parts iguals entre l’abstenció i altres formacions, si fa o no fa) i obtindrà una victòria força sòlida amb un 35-38% dels vots. Aquesta situació ja es va repetir amb Aznar l’any 1996 (38.79%), però també amb Felipe González els anys 1993 (38.73%) i 1989 (39.60%), i amb Adolfo Suárez els anys 1977 (34.44%) i 1979 (34.84%). Molt hauria de canviar l’escenari per trobar-nos a Pablo Iglesias ocupant la Presidència del Govern d’Espanya, i no fa falta ser Pitoniso Pito per preveure que l’únic valor especial que tindrà l’esquerra espanyola és que estarà totalment fragmentada.

La grandeur de la France.

Molt s’ha parlat aquests darrers dies sobre la marche republicaine, la qual ha estat rebuda força malament per part dels sectors més progressistes. Al marge de les fòbies i les fílies de cadascú, la marxa liderada per François Hollande és un exemple claríssim de nacionalisme francès; els espectadors no estem davant d’una imatge que busca demostrar la força d’Occident contra el terrorisme, sinó que estem davant la imatge d’una França generadora de valors.

Així com en l’obra magna de Delacroix se’ns mostra a la Llibertat rodejada dels personatges més variats, Hollande ha emulat perfectament una segona versió en format fotogràfic. Fixeu-vos: tots més o menys tenim en compte que l’actual balança de poders entre Alemanya i França està decantada cap als primers, però Hollande aconsegueix situar-se com l’home que guia el món davant la barbàrie. De fet, aquesta determinació deixa a Cameron fora del focus d’atenció (estava just a l’esquerra, amb Mariano Rajoy, Helle Thorning, i Antonis Samaras) i molt més allunyat del centre que Matteo Renzi. La imatge de la França generadora de valors cobra major sentit amb Ibrahim Boubacar, l’elegant home amb barret que es troba situat a la dreta d’Hollande. Boubacar, President de Mali, representa a la França més paternalista i que, en conseqüència, fa allò que li ve en gana. La República és capaç d’instaurar la llibertat o la democràcia allà on es proposi, i no s’escaparà ni el nini més perillós de la banlieue ni el touareg més hàbil del desert. La imatge ens ve a dir que Boubacar, el germà petit del sud, sempre rebrà el suport de la civilitzada França contra el desordre i el terrorisme.

D’aquesta estampa, però, la part més important de totes és la dedicada a Benjamin Netanyahu i Mahmud Abbas. L’etern conflicte que mai s’acaba també rep la seva dosi de paternalisme francès. Oi que són incapaços de repartir-se les fronteres i posar-se d’acord en la cosa més insignificant? Doncs nosaltres, els francesos, ho aconseguirem perquè som el país que guia el món, així que col·loquem-los aquí perquè n’aprenguin de nosaltres. A més de tot això, a la filera se li han d’afegir els Reis de Jordània i Petro Poroshenko, els quals exemplificaven perfectament l’stablishment davant les preocupacions d’Occident. La imatge ve a dir que només França pot liderar la sol·lució a tots aquests desastres.

Són molts els que han intentat qüestionar aquesta foto en base a si alguns dels membres de la comitiva havien estat o no escollits democràticament, però la part més important de totes és el significat que li ha donat Hollande. França ha tornat a recordar-nos que és experta en crear mites mitjançant el seu clàssic nacionalisme, la seva grandeur.

Banalitzar el nazisme és cuqui

Qui s’hagi curtit en l’increïble món dels debats a Internet segur que coneix la Llei de Godwin, la qual ens explica que a mesura que s’allarga un debat creixen les probabilitats de comparar qualsevol cosa amb el nazisme. Aquesta teoria tan estesa ha arribat al extrem de tindre el seu propi article a la wikipedia i, evidencia sense cap mena de dubte, fins en quin punt es banalitza el nazisme. Fruit de la ignorància i del caràcter tan curiosament ibèric com autoritari, a l’Estat espanyol es tendeix molt sovint a comparar qualsevol cosa amb Hitler o els nazis; amb un baix nivell cultural entre la població, les probabilitats de tendir en el clàssic “y tu más” o utilitzar a Hitler per guanyar un debat s’han convertit en el dia a dia, i els polítics no són menys a l’hora d’utilitzar la cagadareta del nazisme per posar punt i final a una discussió.

Sobre el nazisme n’han banalitzat tots els partits; persones com Pablo Iglesias, Artur Mas, o Ada Colau han estat titllats de nazis, fins i tot Angela Merkel ha portat aquesta etiqueta per part de membres del 15-M o els independentistes ultra-DUI. Utilitzar aquest adjectiu (o expressions similars) denota una falta d’ètica personal i professional molt gran, doncs demostra que una persona és incapaç d’argumentar davant d’una situació que requereix un mínim de preparació i argumentació.

Banalitzar el nazisme no tan sols serveix per anular a milers de persones, sinó que li dóna ales a tots aquells que volen re-interpretar la història a la seva manera, tot intentant imposar un relat que mai va passar i que amaga obscures intencions.

Sembla mentida que en un país com el nostre, on a priori hauríem de tindre un mínim de sensibilitat pels 8964 republicans enviats als caps d’extermini nazis i els 4400 que no van tornar mai més, tinguem una classe política que jugui així amb el nazisme i es mostri indiferent quan algú els hi crida l’atenció. No s’adonen que banalitzant el nazisme estan negant el que va passar tota aquesta gent? No s’adonen que fent tot això només serveix per negar la història i el patiment de milers de persones? Banalitzar el nazisme no tan sols serveix per anular a milers de persones, sinó que li dóna ales a tots aquells que volen re-interpretar la història a la seva manera, tot intentant imposar un relat que mai va passar i que amaga obscures intencions. En definitiva, banalitzar el nazisme és una manera de donar peixet a teories negacionistes de tot tipus.