Contra la catalanor.

Abans de convertir-me en membre honorari de l’Escola Diplomàtica de Javier Clemente jo era diferent, refotudament diferent. Vejam, per ser sincers, jo era una cosa més rara. Fins arribar a l’adolescència vaig criar-me al barri de Santa Eulàlia d’Hospitalet de Llobregat, zona que molts de vosaltres coneixereu pel conegut Bar Deportes. Santa Eulàlia no és ni molt menys un barri xungo de la ciutat (realment n’hi ha algun més enllà del que s’imaginin els vigatans?), però sí que és cert que no és una zona on abundi la catalanor com a mode de vida. A tall d’exemple, al costat de casa hi havia una pintada amb el lema de <<Viva los GAL>>. Mel pura.

Creieu que pintades com aquesta em van afectar d’alguna manera i van influir-me en com sóc? Doncs no. Vaig criar-me en un ambient semi-progre, amb pares que escoltaven repetidament Ana Belén i Víctor Manuel, Llach, i la puta merda de rock català. Aquella va ser una infància influïda entre aquell catalanisme cultural de “voler quedar bé amb tothom” i un dia a dia on em comunicava amb els amics de l’escola en castellà.

El resultat d’aquesta socialització tan curiosa ha estat la meva total i absoluta manca de voluntat a l’hora de voler escoltat qualsevol tipus de música en català o castellà fins als 17 anys; no em va donava la gana d’escoltar música monotemàtica en qualsevol d’aquestes dues llengües. Hi ha qui es pot pensar que darrere de tot això s’amagaven les pors d’un adolescent que havia de triar entre una identitat o una altra, però la realitat és que ni la monotemàtica música catalana ni la monotemàtica música castellana representaven cap dels meus gustos musicals, com tampoc les meves preocupacions, ni el meu dia a dia. Per mi aquella música era una cosa repetitiva que no variava mai, era una merda.

vaig passar moltes nits suportant la carrincloneria de les sardanes en una plaça del centre de Roses. El meu Abu Ghraib particular.

Recentment mons pares deien que trobaven a faltar que es potenciés <<el que es feia abans>>, fet que en poques paraules vol dir finançar aquella cosa tan traumàtica i avorrida que són les sardanes. Ells, que es van conèixer en una colla sardanista fa més de quaranta anys, no es van prendre gaire bé la meva subtil i diplomàtica resposta. Pels qui no ho sabíeu, a part d’aguantar el monotemàtic rock català i el bonisme d’Ana Belén i Víctor Manuel, vaig passar moltes nits suportant la carrincloneria de les sardanes en una plaça del centre de Roses. El meu Abu Ghraib particular.

Una de les coses que no entenen les velles generacions d’independentistes és que la supervivència de la cultura catalana i del catalanisme no és gràcies a que s’hagin conservat fets culturals com ballar sardanes i potenciar les cobles. La realitat pura i dura és que s’han salvat els mobles com bé s’ha pogut amb la llengua, mentre que paral·lelament la cultura ha anat a millor perquè s’ha transformat en el seu dia a dia. A tall d’exemple, a hores d’ara la cultura catalana seria molt més dèbil si en el seu moment s’hagués decidit per potenciar les sardanes televisades en comptes d’utilitzar el Canal33 per emetre un programa com el Club Super 3. Ha estat el fet de voler ser normals, com tothom, el que ha fet que la cultura tiri endavant.

ens hem fet més forts quan ens hem adonat de que ens podem emborratxar, menjar, drogar, follar, escriure, vendre, o córrer com fan tots els ciutadans d’Estats desacomplexats.

Hi ha una part del catalanisme que es pensa que la supervivència de la cultura catalana és fruit de conservar les velles tradicions i aguantar-se com una roca. Si ho mirem fredament, més enllà del clàssic paternalisme de potenciar un catalanisme light lligat a Espanya i a les tradicions perifèriques, els catalans hem tirat endavant quan s’han trencat les barreres imposades pels sectors més tradicionals. En definitiva, ens hem fet més forts quan ens hem adonat de que ens podem emborratxar, menjar, drogar, follar, escriure, vendre, o córrer com fan tots els ciutadans d’Estats desacomplexats.

La tradicional catalanor ha estat un autèntic llast pels propis catalans i pel propi potencial del país. Per entendre’ns, està molt bé tenir referents culturals clàssics, però el que de debò ens fa grans és situar-nos al món superant tots aquells mites i creant-ne de nous. No anirem enlloc si seguim amb el tradicional posat de catalanet treballador i educat, doncs la realitat és ben diferent. Si volem anar pel món hem de tindre molt clar que el país no pot ser guiat per quatre tòpics del segle XIX, sinó que hem de ser conscients que la veritable catalanitat està en fer el que fa tothom, entenent que només serem normals el dia en què hi hagi sense tabús catalanets hipsters, socialdemòcrates, minarquistes, tatuats, doctorats, conservadors, fuckers, liberals, frikis, llibertaris i tot el reguitzell d’adjectius i característiques que ens poguéssim imaginar.

Mai he estat fanboy d’una catalanor que considero incapaç de representar la realitat sociològica, i en conseqüència considero que ja va sent hora d’adonar-nos de que el país és molt més complex que els quatre tòpics pintats. Per tant, la única sortida per ser un país normal és anant més enllà dels mites folklòrics que tradicionalment ens han imposat des de fora i comportar-nos com totes les societats normals, amb els seus frikismes i les seves genialitats.

Diguem no a Santi Vidal.

Santi Vidal

Els catalans tindrem la virtut d’assolir la nostra llibertat nacional sense disparar absolutament cap tret. Això és un molt bon precedent, donat que trencar l’statu quo implicava tradicionalment entrar en conflicte amb els vells imperis. Per sort, el segle XXI ha civilitzat profundament la política. Aquest pacifisme, molt positiu quan el que vols és expandir valors i donar una bona imatge al món, s’estanca profundament quan fem un cop d’ull en cert independentisme de tall hippie i absolutament carregat de bonisme. Servidor, un jove del Baix Llobregat amb arrels meitat catalanes i meitat manxegues, navarreses, valencianes i madrilenyes, ha heretat una xuleria i una fanfarroneria que el porten a dir que estem fent l’imbècil davant les actituds mostrades per certes víctimes de l’Estat espanyol. Evidentment, i com bé s’intueix en el títol, estic parlant del nou tertulià-humanista, màrtir, i membre independent a les llistes d’ERC a Barcelona: Santi Vidal. Està clar que sempre hem de defensar els nostres quan són atacats, però això no significa que haguem de menjar-nos el marró d’aguantar a tota aquella gent que vulgui fer del seu patiment la via per assolir l’estrellat polític.

Estic totalment a favor de les manifestacions que es van fer contra la sentència emesa pel Consell General del Poder Judicial, però em nego a tractar d’heroi nacional a una persona que va pels platós oferint-se a treballar per qualsevol (qualsevol!) partit polític. La decisió del CGPJ ens ha donat la magnífica imatge de l’ex-fiscal Carlos Jiménez Villarejo rodejat d’estelades (un fet de justícia poètica donat el currículum que té el membre de Podemos) mentre defensava a un puto catalufo independentista. A la vegada, però, la sentència ens ha tirat a sobre un William Wallace amb ínfules d’humanista.

S’entén perfectament que la Generalitat i els partits polítics surtin en defensa i protecció de Santi Vidal, però és absolutament pornogràfic que es dediqui a fer com una puta que busca -mitges i xocolata en la París de postguerra- muntar el show mentre enarbora la bandera de màrtir i pidola una cadira política quan va als platós de televisió. Siguem seriosos, al nostre estimat jutge mai li faltarà una feina, però s’hauria de moderar de fer segons quines coses quan ha elaborat una Constitució totalment contraproduent. Perquè senyors, tenim un gudari català que es dedica a fer anuncis de telefonia mòbil patriòtics després de fer una Constitució on proposa un sistema electoral majoritari, prohibint a la vegada el burka, l’exèrcit, les majories absolutes, i obligant a fer coalicions de govern sota un article que amenaça en fer-lo caure si no compleix el programa electoral. Només faltava que prohibís la vacunació dels nens per encabir-hi més tòpics.

Catalunya necessita urgentment una catarsi per treure’s de sobre aquest melindrisme tan insoportable que pateix i adquirir dosis de mala hòstia i autoestima. Necessitem urgentment que la societat civil sigui forta, però no hi haurà canvis mentre CiU no es refundi fent fora a Duran i expulsant tota persona amb el mínim rastre de corrupció, ERC es desfaci de les fixacions del tripartit, i la CUP deixi de suportar tota la pressió interna del procés. Sense una societat civil forta no podrem coaccionar a les tres formacions independentistes a l’hora de trencar l’statu quo, i seguirem deixant-nos emportar per autèntics entabanadors mentre estem en pilotes davant dels polítics acomplexats d’ICV i la prepotència dels poders fàctics. Molt em temo que fins al juliol seguirem fent el babau, però de moment diguem no a Santi Vidal i a tot aquell melindrisme comercial que el rodeja.

La True Left: enllustradors de sabates.

Feia dies que a Grècia s’ensumaven eleccions anticipades. El Parlament Grec, que havia d’escollir al conservador Stavros Dimas com a President del país, no ha arribat al quòrum necessari de 180 dels 300 diputats que marca la llei. Al final tot s’ha quedat en els tres intents fallits i 168 vots que els portaran a eleccions anticipades el 25 de gener.

No és d’extranyar, però, que aquestes darreres setmanes observés entre la “True Left” (aquella esquerra lligada a Izquierda Unida-ICV i Podemos, també anomenats l’esquerraTM ) una certa afició per la República de Weimar. Segons ells, PASOK i Nova Democràcia pactarien amb els neo-nazis d’Alba Daurada per allargar la legislatura i seguir amb les retallades. Aterrant en el món real, a Grècia feia mesos que tothom veia impossible veure a Nova Democràcia i PASOK posant-se d’acord amb una oposició tan variada com extremadament partisana, encara que no m’estranya que la gent prefereixi la política ficció abans que preguntar-li a una persona del carrer.

Si fem un cop d’ull a les xarxes socials i parem atenció per veure què diuen els opinadors oficials, aviat s’observa que l’anunci d’eleccions anticipades ha deixat entre els fanboys d’ICV/IU i Podemos un aire que recorda molt a les clàssiques escenes hollywoodianes. Tots tenim en ment els fotogrames: uns nens juguen il·lusionats amb la seva nova i gran pilota vermella, però ignoren que en pocs minuts la màfia deixarà una maleta que esclatarà i els deixarà sense cames. Això mateix li passarà als partits més purament d’esquerres quan s’hagin celebrat les eleccions i Syriza, el seu referent, pacti amb formacions polítiques molt allunyades de la seva ideologia.

A Espanya hi ha una lluita entre poscos i podemitas per veure qui aconsegueix convertir-se en la Ventafocs d’Alexis Tsipras. Tots ells intenten dissimular la seva falta de Programa (Podemos) o la seva indefinició davant del procés sobiranista (ICV), i no dubten ni un moment en fer ús d’eslògans desgastats i proclames populistes. Aquesta buida batalla està liderada per gurús que es pensen que la nova política és utilitzar el Twitter un parell de cops al dia, i són els mateixos que volen fer la revolució des de la seva posició de catedràtics d’universitat, líders d’ONG, o membres d’empreses semi-públiques de vivenda. Ens trobem davant la lluita per la puresa ideològica, una lluita que no té por en fer la revolució mamant i havent mamant de la mamella del Estat, però tots ells haurien d’afrontar les següents preguntes: Què faran quan Syriza pacti un govern amb Grecs Independents, l’Esquerra Democràtica o qualsevol partit que no sigui anti-troika? Com es justifica que els teus referents grecs pactin amb un partit de centre-dreta? Com afrontarà ICV unes plebiscitàries posant l’exemple de Grècia, si allà l’esquerra pacta amb la dreta davant dels reptes de país? Quin discurs portarà Podemos davant les Generals de 2015?

Alexis Tsipras sap que el problema principal de Grècia rau en obtenir una major sobirania i renegociar el deute, li és absolutament indiferent el projecte federalista d’ICV o que Podemos faci por als mercats. És més, no fa falta ser un geni per veure que l’impagament de Tsipras només serviria per aprofundir la crisi econòmica i la crisi territorial que viu Espanya, encara que potser així la True Left deixaria d’enllustrar les sabates als amics grecs i s’enfrontaria d’una punyetera vegada als problemes que evita contínuament.

L’esquerraTM porta dècades esquivant els problemes des de la superioritat moral i la facilitat que proporciona donar lliçons allunyada del poder. Serà divertit veure com van moderant el seu discurs a mesura que l’amic Tsipras i els seus homòlegs espanyols hagin d’afrontar els problemes cara a cara i no tinguin cap més alternativa que pactar amb els adversaris que tant rebutgen. Potser així se’ls acabarà la gracieta de ser la oposició oficial de tots els governs i ens sorprenen amb mesures que només serveixen dins les facultats de Ciències Polítiques.

Intimant amb Chomsky

Al contrari del que moltes persones fan, tinc la sana costum de llegir articles i llibres de gent que a priori no és gens ni mica propera a mi. Això pot semblar una pràctica amb tints sadomasoquistes, i sovint és així, però és la millor manera de conèixer què en pensen els que sovint es situen just en la trinxera d’enfront. Fa dues setmanes, i aprofitant que els pares tenien uns dies lliures, vam fer una extensa purga de llibres que havíem llegit o que per pura casualitat ens havien regalat i estaven oblidats. D’aquests darrers – amagat dins la llibreria de pensament crític del desaparegut diari Público- vam trobar un exemplar del mític “Estados Fallidos”, de Chomsky; no vaig dubtar-ho ni un moment i vaig exclamar un “me’l llegiré!!!”. Avui l’he acabat.

Llegir a Noam Chomsky ha estat com un mal polvo, com una d’aquelles borratxeres que no arriba al seu punt àlgid però que acaba igualment malament, com quan estàs en una conversació de la qual en vols sortir però no pots. No sé com dir-ho exactament, però de l’intel·lectual nord-americà m’imaginava un nivell argumental més alt del que estic acostumat a veure en els seus fragments i articles penjats. Llegint el seu llibre m’ha quedat clar que qui es fonamenti amb Chomsky no està preparat per dirigir el país.

rememora el leitmotiv julioanguitià de “se ataca a Milosevic porque es de izquierdas” i argumenta que Milosevic no sabia res de les matances que els serbis feien a Bòsnia.

Una de les coses que més m’ha traumatitzat de l’autor és aquesta capa antidemocràtica que té i que desprèn un odi brutal contra el liberalisme polític i el multi-partidisme, una fixació perillosa que el porta a justificar l’anti-occidentalisme. Llegir-lo era com estar d’avant d’un assembleari fumat que t’etziba el clàssic“Occident és una merda i només molen les democràcies populars com Cuba o Veneçuela”. Amb aquest profund vici ideològic i antidemocràtic, Chomsky s’engrandeix a l’hora d’utilitzar el llenguatge a la seva manera; no són poques les expressions on lliga els conceptes com imperialisme amb Estats Units o Israel, així com tampoc dubta en utilitzar repetidament els termes nazisme o feixisme davant de qualsevol cosa que vulgui desqualificar. L’estil de Chomsky no diferia gaire de l’ideari d’un militant d’Izquierda Unida o Podemos, i mentre el llegia alçava el cap per comprovar si seguia a casa o algú m’havia tele-transportat dins un míting d’algun d’aquests partits polítics.

Més enllà de la fixació – tan pròpia de persones sense cultura – de comparar qualsevol cosa amb el feixisme o el nazisme, Noam Chomsky té els mateixos símptomes d’internacionalisme selectiu que pateix la noble i nostrada esquerra de l’estanquera tricolor, i això es fa palès quan rememora el leitmotiv julioanguitià de “se ataca a Milosevic porque es de izquierdas” i argumenta que Milosevic no sabia res de les matances que els serbis feien a Bòsnia. Amb dos collons, ara resultarà que lo de Sarajevo era federalisme asimètric.

A més de llegir aquestes barbaritats, amb Chomsky t’adones que el seu argumentari i la seva autocrítica vénen d’un profund biaix ideològic, una característica que en qualsevol circumstància l’allunyaria de ser assenyalat com un crític intel·lectual. A tall d’exemple, el referent de “l’esquerra alternativa” no dubta en cap moment a l’hora d’assenyalar a Saddam Hussein com a Cap d’Estat legítim d’Iraq, tot deixant venuda a qualsevol persona pacifista mínimament sensible vers la Carta de Drets Humans i contrària a la guerra de l’Iraq. Aquests darrers dies, mentre llegia Estados Fallidos, no parava de preguntar-me com un quinqui així podia haver arribat al MIT i a ser un referent per l’esquerra no socialdemòcrata, doncs fins i tot afirma sense cap mena de vergonya que a Rafik Hariri el va matar la CIA ( tot ignorant una Resolució del Consell de Seguretat de la ONU que va derivar en una investigació ) o que Hezbollah no comet atemptats i és només un partit polític.

Gent com el nostre estimat Noam no ajuden pas a la reflexió sobre el baix nivell de democràcia als Estats Units o el conflicte àrab-israelià, sinó que enroquen posicions enfrontades i es converteixen en intel·lectuals de capçalera dels aparatchik partidistes de torn.

El problema de gent com Noam Chomsky no són les seves idees, fàcilment refutables, sinó que el seu relat de dissident intel·lectual es construeix a partir d’una argumentació que també és la oficial a bona part del món. Ell és la figura perfecta que encaixa dins les mentalitats de l’antiga òrbita soviètica, el món musulmà i l’esquerra llatinoamericana: un jueu nord-americà que renega d’Israel, malparla d’Estat Units, i que veu lobbies amb ànimes imperialistes per totes bandes. No és d’estranyar que davant d’aquest panorama s’hagi convertit en un referent a l’hora de parlar sobre l’Orient Mitjà. Gent com el nostre estimat Noam no ajuden pas a la reflexió sobre el baix nivell de democràcia als Estats Units o el conflicte àrab-israelià, sinó que enroquen posicions enfrontades i es converteixen en intel·lectuals de capçalera dels aparatchik partidistes de torn. Argumentar que Hezbollah és només una organització política (ignorant clarament la seva part armada i el seu rerefons) és tan greu com dir que l’exèrcit israelià és sempre molt afable i humanitari, per no dir que el seu suport a Milosevic no el fa gaire millor dels liberatarians que defensen a la Xile pinochetista com a model social d’èxit.

Llegint a Chomsky m’he adonat que els centristes som gent que sobrem, i és la segona vegada en un any ( la primera va ser amb Israel: start up Nation, on Dan Selor i Saul Singer mostraven un Israel exageradament idíl·lic ) en què referents citats pel gran públic m’han caigut en el cas de Chomsky ja ho estava als peus després de llegir-los. En fi, després d’aquesta lectura tinc encara més motius per creure només en els arguments científics i seguir fugint de les fòbies i fílies ideològiques.

Mori el colauisme

ada colau

Nota abans de començar: he triat aquest títol perquè em recorda al lema de mori el mal govern que cantaven els absolutistes durant la Guerra dels Malcontents. No té res a veure amb el tema, però sempre m’ha agradat imaginar-me a un paio cridant això sobre un cavall. Jo voldria fer una cosa semblant.

Aquests dies, arran d’una discussió al twitter on he hagut de fer un block + mute, he començat a pensar en aquest fenòmen anomenat colauisme. La paraula és adequada, perquè el colauisme és una barreja entre secta religiosa i Gauche Divine que no sap pas on va. Sóc anti-colausita, no m’agrada aquesta superioritat moral que gasta l’esquerra tricolor; tot el que vagi en contra d’ells sempre serà assenyalat com a immoral, prohibitiu, o pornogràfic. Tots hem conegut o discutit amb algun colauista durant la nostra vida, quan opines al contrari que el seu estimat ego et miren com si haguessis matat un cérvol per hobby.

No m’agrada el colauisme, només falta fer un cop d’ull a la fontaneria interna del partit per veure quines són les seves elits intel·lectuals: articulistes d’ICV, tertulians d’ICV, professors universitaris d’ICV, activistes d’ICV, i genis diversos que es van fer d’or durant el tripi i que també són d’ICV. En definitiva, el colauisme és un producte de la Barcelona tripartita, aquella mateixa Barcelona de la qual es queixa l’exèrcit de la batucada. Sí nois, vosaltres vau ser un dels creadors d’ aquesta marca Barcelona que tant desprecieu.

No m’agrada Ada Colau – per si no ho havíeu notat -, sembla que qualsevol persona que discrepi amb ella estigui a favor de tancar un hospital, expulsar un immigrant, o desnonar a una àvia octogenària. I no és això, perquè discrepar de gent com Ada Colau hauria de ser el més normal del món. Per què els colauistes van d’outsiders? Doncs pel simple fet que fins fa quatre dies eren els articulistes pro-tercera via, els tertulians que defensaven les barbaritats de Saura a Interior, els activistes que vivien de la subvenció, i els intel·lectuals que es van fer d’or amb autèntiques aberracions. Amb aquest expedient, tots a córrer abans que els empaiti el procés sobiranista, la CUP, o el Pablemos.

El colauisme és un fenòmen molt hipòcrita i un atemptat contra la meritocràcia: algú s’enrecorda de les barbaritats que li deien a José Montilla per no tindre títol universitari? Us enrecordeu de la que li va caure a la neboda de Joana Ortega per no saber Alemany i ser Delegada de la Generalitat a Berlín? I de la llegenda urbana que diu que Benach era jardiner? Tots ells, sense cap mena de problema per part de la opinió pública, han sigut afusellats i assenyalats – sovint de manera injusta- com a autèntics inútils. Però per què de cop i volta, en un país on el seu jovent ha de marxar al estranger, la Gauche Divine ha deixat de banda la meritocràcia i assenyala la gran sensibilitat social de la seva lideressa? Té res a veure en que no va acabar la carrera de filosofia perquè preferia petar-la al Fòrum Social de Rio amb Joan Herrera i els seus amics? No vull ser jo qui ataqui a la Mare Teresa de Calcuta dels barcelonins, però mai he acabat d’entendre el currículum laboral d’una Ada Colau que treballa en organitzacions publico-privades de vivenda quan ni tan sols ha acabat la carrera de filosofia. I tot això ho dic sense ser cap mena de fanboy de la titulitis, qui em coneix ja sap perfectament que odio aquesta mena de gent que va amb el títol per davant com si fos el trabuc d’un actor porno que vol impressionar a una joveneta rossa de vint anys. Mai em veureu encomanar-me a la titulitis, excepte si els que la patien fa quatre dies la dissimulen davant les carències de la seva número 1.

Per enèsima vegada, el colauisme em resulta profundament molest per la seva forma d’imposar-se. Per què ningú explica els motius pels quals els anteriors governs d’esquerres feien bancs anti-vagabunds? Per quin motiu, ara que han fet el canvi de nom al partit, els hi molesta aquesta injustícia? Per què no expliquen que en la Barcelona tripartita i bipartita també hi havia putes a les Rambles? Per què no expliquen la seva posició quan aplicaven violència contra grups estudiantils i okupes similars als de Can Vies? I què van fer durant la bombolla immobiliària? La resposta és ben fàcil, van seguir manant i posant als seus en llocs de responsabilitat, doncs l’objectiu de qualsevol partit polític és assolir el poder i després – si fa bon temps – entretindre als ciutadans amb mesures de participació. Amb l’expedient que té ICV a la Generalitat i al Ajuntament de Barcelona és normal que la CUP hagi contestat la seva proposta de “confluència” a pedrades.

Els mals que té Barcelona no es solucionen creant una auto-coalició mitjançant performances urbanes. Es necessita fer autocrítica, i un partit com aquest (a hores d’ara tothom dubta del paper virginal d’ICV dins de Guanyem?) mai podrà solucionar el problema de les Rambles si ni tan sols es posa d’acord sobre la legalització de la prostitució; d’Iniciativa en conec les postures més contraposades sobre aquest tema, curiosament les més extremes. A partir d’aquí, només puc desitjar que el colauisme mori aviat, doncs aquesta Barcelona de turistes borratxos, prostitutes menors d’edat, i russos que van d’outlets ha estat confluïda construïda gràcies als articulistes, tertulians, professors universitaris, activistes, i pseudointel·lectuals que la petaven al màxim quan l’ esquerra tricolor (co)governava la ciutat. I ja sabem què van fer.