La típica entrada sobre Veneçuela que no agradarà a certa gent.

Discutir sobre Veneçuela comporta entrar en un món on no s’admeten mitges tintes, un món obert a discussions liderades per extremistes de tots dos bàndols. Parlar de Veneçuela gairebé genera els mateixos problemes que parlar de Palestina, doncs forma part d’aquest tipus de discussions on encara no sembla haver caigut el mur de Berlín. Veneçuela, la perla del Carib, és una nació tan rica com marcada per la profunda divisió entre els partidaris i detractors del chavisme. La clau de l’auge del PSUV no s’entén sense fer un remember de la situació socio-política que vivia el país a principis dels anys noranta; Veneçuela patia durant aquella època d’un sistema bipartidista deteriorat (dividit tradicionalment entre el centre-esquerra d’Acción Democrática i el centre-dreta del COPEI), la falta d’una potent classe mitja, una brutal crisi econòmica, un partit de centre-esquerra fent polítiques de dretes, i un enorme descrèdit de la classe política. Amb aquest escenari tan dantesc, només cal afegir-li un grup de militars que intentarà dur a terme dos cops d’Estat el 4 de febrer i el 27 de novembre de 1992. Ambdós cops, liderats primer per Hugo Chávez i posteriorment pels seus companys que no havien estat empresonats, simbolitzen l’inici del declivi del sistema polític veneçolà, fet que es veurà reflectit en l’alta fragmentació donada a les eleccions presidencials de 1993 i en la fi del sistema l’any 1998. Aquell any Chávez es presentarà per primera vegada davant les urnes i guanyarà les eleccions presidencials, iniciant-se una sèrie d’importants esdeveniments (una nova Constitució l’any 1999, noves victòries electorals l’any 2000 i 2006, un cop d’Estat per part de l’oposició l’any 2002, l’oposició perdent el referèndum revocatori de 2004, la derrota de Chávez en la reforma constitucional de 2007 i la victòria en un segon referèndum l’any 2009, les darreres presidencials de l’any 2012, i l’estreta victòria de Nicolás Maduro l’any 2013) que convertiran Veneçuela en l’enfant terrible de la geopolítica.

Tots els veneçolans amb qui he tingut el gust de parlar em descriuen a grans trets el mateix escenari. Segons el seu punt de vista, el chavisme s’anirà desfent poc a poc, fent-se paleses les divisions internes a mesura que el rumb de l’economia sigui cada cop pitjor. A hores d’ara ningú posa en dubte que l’oposició s’esperarà fins al 2016 per dur a terme un referèndum revocatori, el qual hauria de portar el país cap a una transició democràtica.Abans de tot, haig de dir que la intenció d’aquesta entrada al blog no és la de parlar sobre el final del règim, sinó que busco provocar una petita reflexió  entre el binomi “economia versus democràcia”.

Molts haureu vist les gràfiques comparatives del Diario que avaluen el progrés del chavisme en base a l’inversió estrangera, la despesa militar, o els abonats a Internet. Més enllà d’això, hi ha xifres que s’han mantingut en segon terme. A continuació, a partir d’una sèrie de dades -de l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Crim, l’Organització d’Estats Americans, i el Fons Monetari Internacional– dibuixaré una sèrie de gràfiques força interessants. Pels puritans de la True Left®, aviso que les dades han sigut recollides pels governs dels diferents països analitzats i no pas per aquestes organitzacions.

En base a les dades que he obtingut de la OEA i de l’ONUDC he elaborat aquest primer gràfic sobre la ràtio d’homicidis per cada 100.000 habitants. Paradoxalment, Veneçuela sembla ser l’únic país del món on la gent abandona la pobresa (veure gràfica del Diario.es) però aprofita per matar-se:

Ràtio d’homicidis en base a les dades presentades per l’OEA i l’UNODC.

Com que sovint es posen en dubte les xifres sobre l’elevada criminalitat que viu Veneçuela, he decidit aprofundir una mica amb les dades de l’UNODC i he fet una gràfica comparativa amb Mèxic. Fins i tot la pitjor dada de Mèxic està per sota de la millor de Veneçuela:

Mèxic vs Veneçuela UNODC

Comparativa segons les dades recopilades per l’UNODC.

Com que amb les dades de Mèxic es pot discutir que no són països comparables, he cregut més adient fer la mateixa gràfica sobre Veneçuela i Colòmbia, doncs són Estats veïns i demogràficament més semblants. Malgrat que el resultat no és per tirar coets, es veu claríssimament que Veneçuela i Colòmbia han dut camins inversos pel que fa a la seguretat dels seus habitants:

Colòmbia vs Veneçuela UNODC

Comparativa segons les dades recopilades per l’UNODC.

Amb el dubte de què Colòmbia no pugui ser un bon exemple pel detractors de les meves gràfiques, he decidit augmentar el nombre de països analitzats i he afegit Equador, Uruguai, El Salvador, i Honduras. Així es pot observar millor la tendència a l’alça de Veneçuela, Honduras i Mèxic. El règim bolivarià no surt gaire ben parat i es col·loca en segona posició:

Les mateixes dades recopilades per l’UNODC vistes en conjunt.

Així com la criminalitat sembla anar a l’alça, en el cas de l’atur s’observa molt clarament que Veneçuela en té poc i és menor al del seu veí colombià. Aquí es fa palès que els problemes dels ciutadans de Veneçuela no sorgeixen de les bones xifres macroeconòmiques, i més aviat ho són dels problemes derivats de la seva integritat física, l’economia domèstica i les llibertats. Ja se sap, el típic vici europeu de voler que no et matin pel carrer, participar en política sense problemes, i poder arribar a final de mes.

Atur IMF

Atur segons les dades presentades per ambdós països al IMF.

Veneçuela tampoc sembla salvar-se de la gran inflació provocada per la gran quantitat de recursos energètics. De fet, amb Chávez la inflació segueix les mateixes tendències que Colòmbia, detall que ens indica que l’estabilitat de Veneçuela prové del bon curs de l’economia en general.

Inflació IMF

Inflació segons les dades presentades per ambdós països al IMF.

Com que la inflació pot semblar insuficient, he decidit pujar aquesta gràfica del The Economist on ens mostra l’índex del cost de vida en base a la ciutat de Nova York. A tenor dels resultats no deu ser gaire fàcil viure a Caracas:

20140308_gdc451

Aquest conjunt de gràfiques em porten a pensar que els veneçolans no difereixen gaire dels ciutadans de la resta del món, i sembla ser que -com tot grup de persones normals- mostren el rebuig cap al govern quan les seves llibertats i la seva qualitat de vida estan en perill. És adient preguntar-se si, davant de les xifres presentades pels defensors del chavisme, és més important el creixement econòmic o la democràcia i les llibertats personals. Donat a que es prefereixi la primera opció, seria convenient qüestionar-se en què es diferencia un chavista d’un pinochetista. Molt em temo que estem davant la típica entrada sobre Veneçuela que no agradarà a certa gent.

Grècia i la dreta.

Grècia ha decidit fer un canvi de govern que, altrament, feia temps que tothom veia inevitable. Com a (pre)politòleg haig de dir sense embuts que la política grega no és ni molt menys una cosa que domini com la política d’altres països, així que bona part de les meves previsions (seguint la guia de Gaspar Blancafort) les vaig fer amb les explicacions que un bon amic grec em donava. Tal i com ell m’explicava des de feia dos mesos, el pacte entre Syriza i ANEL estava més que donat, així que vaig confiar més en la seva paraula que no en la dels analistes que ronden entre els suposats diaris alternatius.

Els grecs han triat de forma bastant clara un govern de centre-esquerra en detriment del PASOK, però a la vegada no deixa de preocupar-me una cosa que em va comentar la meva amistat: <<Nova Democràcia no té cap líder centrista que pugui substituir a Samaras>>. Això vol dir que l’estabilitat política de Grècia depèn en què l’obra de govern de Tsipras sigui suficientment eficaç com per no trencar Syriza i deixar la política grega encara més fragmentada. Què pot passar si el descrèdit arriba a Syriza al llarg de la legislatura? Doncs que Nova Democràcia haurà girat més a la dreta, ANEL seguirà igual o més a la dreta, el PASOK seguirà enfonsat com a partit, i els liberals de To Potami no s’hauran consolidat. Al fons, Alba Daurada i el KKE es fregaran les mans per sortir del pou de la marginalitat i aconseguir algun pacte. Fixeu-vos, l’esquerra no té cap partit alternatiu (To Potami està en procés de maduració) i la dreta gira més a la dreta.

Però no tot són notícies negatives, i el resultat d’Alba Daurada ens ve a dir que l’extremisme més dur no acaba de quallar en els moments més difícils. Creuem els dits per continuar així, però hem de tindre clar que Syriza no serà una bufetada contra la Troika, sinó un partit socialdemòcrata que ve a substituir el PASOK.

De moment el meu amic els hi dóna 15 mesos, i les seves explicacions tenen molt més sentit que les de la Galdón i el Nuet de torn.

El 9N a Santa Coloma de Cervelló.

El referèndum dut a terme aquest 9 de novembre ens ha ensenyat coses molt curioses a Santa Coloma de Cervelló, algunes de les quals ens indiquen característiques de la sociologia local. Abans de tot, però, haig d’explicar que he sigut una mica pecador: les dades de participació les he fet en comparació amb el cens de les Eleccions al Parlament Europeu d’aquest darrer 25 de maig, doncs considero que el vot situat entre els 16 i els 18 anys és gairebé inexistent i no ha alterat el resultat final. Per a qui ho desconeixi, Santa Coloma de Cervelló és un melting pot caracteritzat per tenir harmònicament una part del poble “de tota la vida” amb una d’altre (és el meu cas) de gent vinguda de les grans ciutats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, molt especialment L’Hospitalet de Llobregat, Sant Boi, i Sant Feliu.

Analitzant les dades, la participació a les eleccions del Parlament Europeu va ser del 50.48% (2941 vots), mentre que la participació del 9N es va quedar en un 46.30% (2698 vots):

Participació en comparació

Aquesta darrera dada sembla prou important, però què passa quan comparem els vots dels partits sobiranistes de les darreres eleccions al Parlament Europeu amb el conjunt de vots SÍ-SÍ d’aquest 9N? El resultat és que passem de 1583 vots (els de CiU, ERC, i ICV) a 2041 vots, i això que ICV acostuma a tindre un 30% o més de votants no independentistes.

Vots Europees 2014 vs 9N

Aquest canvi força significatiu també es pot observar si comparem -sobre el cens- el percentatge total de vots sobiranistes del maig amb els SI-SI del 9N, passant del 27.17% de votants a forces sobiranistes al 35.03% de votants clarament independentistes. L’independentisme puja 458 vots més, un 7.86%.

%vots sobiranistes

Analitzades les dades, el panorama que deixa el 9N a Santa Coloma de Cervelló mereix força atenció en els següents punts:

· Aquest 9N s’ha aconseguit mobilitzar la part hard del independentisme (la que vota plogui, nevi, o faci sol)  i s’ha aconseguit mobilitzar votants abstencionistes.

· Hi ha un 35% de votants clarament pel SI-SI, però en una situació normal s’hauria arribat sense problemes al 50% dels votants preferint aquesta opció, alguns provinents de formacions polítiques no sobiranistes.

· La participació hauria estat altíssima en una situació de referèndum no torpedejat per l’Estat.

· El resultat hauria estat més ajustat en una situació normal (no fa falta ser un expert).

· La impugnació de la consulta (per part del PP i amb la complicitat del PSOE) ha impossibilitat una millor logística i una major participació.

· El fet d’establir un sol col·legi electoral impossibilita jugar amb les dades a l’hora de fer campanyes electorals en el nostre municipi.

Petites curiositats sobre el referèndum d’ Escòcia.

Feia temps volia escriure sobre el referèndum d’ autodeterminació que durà a terme el govern escocès dintre de pocs dies. En un principi volia escriure amb comparacions, fent un cop d’ull entre les dades reals i les enquestes, però he modificat una mica les intencions al no haver trobat dades extenses sobre participació electoral en base al gènere. No som perfectes.

A partir d’ aquí, crec que haig d’explicar exactament d’ on he tret les dades: primerament he utilitzat una enquesta feta per YouGov ( publicada pel The Sunday Times ) entre el 2 i el 5 de setembre, i que es compara amb una d’anterior feta entre el 28 d’ agost i l’ 1 de setembre. Després, he utilitzat les dades d’ una enquesta feta per TNS entre el 27 d’ agost i el 4 de setembre. Això pot semblar banal, però no és el mateix el sistema CAPI ( on algú et ve a casa preguntant amb una tablet ) que l’ utilitzat per YouGov ( fonamentat principalment on-line ) i que porta a infrarepresentar a cert grup que esmentarem més endavant, apartat clau en el resultat de les eleccions a Escòcia.

Què ha passat?
A Escòcia ha hagut una sèrie de canvis que a priori estan reforçant el Yes de manera notable, en poc més d’ una setmana s’ha passat d’ un 47% a favor de la secessió i un 53% en contra, al 51% a favor i un 49% en contra. Fixeu-vos-hi:
Sunday Times Survey Results: September 2014, YouGov.

 

Aquí, la primera clau de totes que preocupa a Westminster i que excita a Edimburg no és l’ empat tècnic que es produeix ( des de finals d’ agost ja havíem entrat en aquesta situació ), sinó que puja el Yes cada cop que baixa el nombre d’ indecisos.

Les tendències importen.
Però les tendències importen molt, moltíssim, perquè no és el mateix liderar una enquesta amb una tendència positiva que fer-ho amb una de negativa i on cada cop les diferències són més petites. Això és exactament el que ha passat a Escòcia, el Yes portava una tendència ascendent des del mes de febrer i s’ha accentuat durant el mes d’ agost.
Davant d’aquesta gràfica, és millor tindre en compte la tendència de cadascuna de les parts encara que ens trobem en una situació d’ empat tècnic. A tall d’ exemple, el sistema emprat per YouGov tendeix a infrarepresentar a un dels sectors més contraris a la secessió: la gent gran. En una situació així no és del tot fiable el resultat. Quedem-nos amb les tendències i el frec a frec.
La clau del gènere.
Al marge de les tendències, també és important tindre en compte les diferències que tenen els homes i les dones a l’hora de votar. Mentre en els homes hi ha una gran diferència entre el Yes (54%) i el No ( 43%), en les dones la diferència és molt més propera al empat tècnic. Quina és la clau de tot plegat? El 10% de dones indecises que poden capgirar la balança.
Sunday Times Survey Results: September 2014, YouGov.
Amb una tendència favorable al Yes, on els indecisos salten cap al bàndol de la secessió, el govern de Westminster té molts motius per preocupar-se davant la manca d’un líder fort que pugui consolidar el No. De moment, Nigel Farage ha fet alguna aparició estel·lar per convèncer a les classes treballadores, però dubto que trobin a un/a lider que inciti el vot del No a les dones de classe mitja.

L’edat importa.

 Pel que fa a l’edat, aquesta és una de les variables que més preocupa als partidaris del Yes. Mentre la secessió és majoria en gairebé totes les franges d’ edat, el Yes arriba al empat entre la franja d’ edat dels 55 als 64 anys ( amb un 39% cadascun ) i perd amb els majors de 65 anys ( amb un 57% en contra de la secessió ). A més de tot això, els jubilats són el target amb menor percentatge d’ indecisos (18%). Són el grup que ho té més clar.
SCOTTISH OPINION SURVEY – INDEPENDENCE : August 2014, TNS.
Davant d’aquest repte, Alex Salmond hauria de convèncer a uns jubilats que són el grup més rocós de tots. Cosa molt més complicada que fer-ho amb dones de classe mitja.
La classe treballadora.
A tot això, no solament l’ edat i el gènere són variables importants a l’hora d’entendre quin pot ser el resultat d’ Escòcia. El nivell socio-econòmic també és clau pel referèndum d’ aquest 18 de setembre i, conseqüentment, han estat diverses les veus que s’han queixat d’ un cert biaix a l’ hora de fer les enquestes. Grups com Radical Independence s’han posat en peu de guerra, doncs la gran majoria d’enquestes ( fetes en base al rècord de vot ) deixaven de banda els barris més degradats del país. Així, ells n’han fet unes de noves amb resultats sorprenents
Personalment, el Yes té les de guanyar si la classe treballadora ( antiga votant laborista i descontenta amb les mesures liberals de Blair ) es mobilitza en massa. Són, juntament amb les dones de classe mitja, la clau d’ una possible victòria dels favorables a la secessió.
Les percepcions.
 Al marge de l’ edat, el gènere o la classe social, la campanya per la independència d’ Escòcia ha tingut un element important: la percepció. Així com els enquestats veien positiva la campanya del Yes ( un 47% al juny i un 60% al setembre ), en el cas del Better Together s’ha passat del 52% al 60% dels enquestats que veien la campanya com a negativa. Ja se sap, el no indica immobilisme, mentre un sí té sempre connotacions positives.
Sunday Times Survey Results: September 2014, YouGov.
A més d’això, el govern del Regne Unit i els partidaris del “Better Together” s’ han fonamentat sobre uns pilars equivocats. Primerament, a Escòcia el Partit Conservador té una molt mala imatge des dels governs de Margaret Thatcher. Sense uns Tories que puguin convèncer, la campanya del Better Together ha estat liderada pel laborista Alistair Darling, el qual fou Ministre d’Hisenda del Regne Unit durant la crisi econòmica. Amb aquest 11 titular, se li ha d’afegir al ex-Primer Ministre Gordon Brown, el qual s’ha caracteritzat per crear nous independentistes cada cop que parla. A la mala imatge dels partidaris del “Better Together”, se li han d’afegir els pèssims titulars dels diaris britànics i els anteriors dos debats; mentre des dels diaris s’escrivien moltíssimes barbaritats, els partidaris del Yes guanyaven els dos últims debats ( el segon cara a cara entre Salmond i Darling i el debat a tres ) i tombaven tots els arguments unionistes. Amb els ànims pel terra, el líder del Partit Laborista del Regne Unit ( Ed Miliband ) s’ha negat a fer un debat amb Nicola Sturgeon ( la número dos del Partit Nacional Escocès), donant encara una imatge pitjor.
Tots aquests són, a grans trets, els principals punts que poden decantar la balança el proper 18 de setembre a Escòcia. No sóc capaç de dir clarament qui guanyarà el referèndum del 18 de setembre, però des de Catalunya només em puc treure el barret i mostrar admiració davant d’un procés com aquest. Al marge del vencedor, crec que els apassionats a la política viurem de manera molt intensa els darrers dies de campanya electoral. A disfrutar.