El malabarisme turc.

Tot i que la majoria dels mitjans es centren en el nou canvi de rumb que ha engegat Obama amb Cuba, molt més a prop de casa estan esdevenint una una sèrie de canvis geopolítics que passen totalment desapercebuts a ulls de la majoria. Abans de tot, però, hem de tirar uns mesos enrere per entendre una mica què està passant i què us vull explicar.

Som a mitjans de maig del 2014, i un General libi anomenat Khalifa Hafter inicia l’Operació Dignitat amb l’objectiu de prendre Bengassi a les milícies islamistes i recuperar l’ordre dins del país. Hafter, un antic dissident de Gaddafi que havia viscut exiliat als Estats Units, també desfarà més tard el Congrés liderat pels Germans Musulmans i els seus aliats com el Partit de la Justícia, els quals es negaven juntament amb el Tribunal Constitucional i Turquia a reconèixer el resultat de les eleccions fetes en plena operació militar. Sense voler, Líbia entraria de pet en una guerra civil i en una guerra freda lliurada entre turcs i egipcis

Què hi pinten Turquia i Egipte dins d’aquest conflicte gairebé tribal? La resposta és fàcil: després de les manifestacions anti-Mursi del 30 de juny de 2013 i del Cop d’Estat que va col·locar a Al-Sisi liderant Egipte (de forma més o menys directa) uns dies més tard, Turquia es trobava necessitada d’un canvi de rumb en la seva política exterior. De cop i volta va veure que perdria poder com a potència regional i que necessitava una maniobra per poder tenir la influència d’abans. Dit i fet, Turquia va tornar-li la bufetada a Egipte propiciant ajuda diplomàtica als grups islamistes de Líbia que eren propers als Germans Musulmans. L’objectiu no era altre que causar inestabilitat a Egipte, però el General Hafter no s’hauria imaginat mai estar enmig d’aquest embolic.

 La situació final és que Turquia ajuda als islamistes per debilitar a Egipte, però els egipcis es co-aliguen amb Algèria per donar “assessorament tècnic i diplomàtic” a favor del General Hafter.

Al-Sisi va arribar al poder amb tres fronts oberts i alhora interrelacionats; els militars es trobàvem molt incòmodes amb l’auge del terrorisme (i la inseguretat) al llarg del desert del Sinaí, a Gaza les fronteres estaven totalment descontrolades i s’havia rearmat Hamàs (aliada política dels Germans Musulmans d’Egipte), i els Germans Musulmans estaven rabiosos al ser expulsats del poder. Davant d’aquesta situació, el nou govern egipci va reprimir els Germans Musulmans, va augmentar notablement la seva presència al Sinaí, i va tancar la frontera amb Gaza. Aquest nou escenari no va agradar gens a Turquia, país que havia finançat el partit dels Germans Musulmans i que s’havia erigit com una potència important aquests darrers anys. Com a contracop per desestabilitzar a Egipte, Erdogan donarà suport a grups islamistes libis amb l’objectiu de decantar la balança a favor dels Germans Musulmans i causar el caos a Egipte (i al voltant de les seves fronteres) amb l’auge del jihadisme. Què pot haver-hi pitjor per Al-Sisi que un quart problema a Líbia? Gairebé res.

Amb una Turquia donant ajuda diplomàtica als Germans Musulmans i els seus partits propers, des d’Egipte han optat per aliar-se amb Algèria i donar suport diplomàtic i tècnic al General Hafter. La situació final és que Turquia ajuda als islamistes per debilitar a Egipte, però els egipcis es co-aliguen amb Algèria per donar “assessorament tècnic i diplomàtic” a favor del General Hafter. Tot això sense posar les botes sobre el terreny.

La Turquia d’Erdogan és una potència regional que es mou terriblement bé en terrenys pantanosos. Ell sol és capaç d’obrir negociacions amb kurds del PKK, d’engegar campanyes per perseguir els gulenistes del seu partit, finançar els Germans Musulmans d’Egipte i Líbia, i mostrar-se totalment passiu davant les entrades i sortides que fa l’Estat Islàmic entre Turquia, Síria, i l’Iraq. El President turc s’està convertint en el líder d’un país troll (permeti’m aquí el cunyadisme de barbacoa) que és capaç d’aliar-se estratègicament amb Qatar, firmar contractes importantíssims amb Rússia, i ser alhora membre (des de 1952!!) de l’OTAN. D’aquest poti-poti, però, els resultats més importants han sigut després dels apropaments tinguts amb Vladimir Putin: Rússia té previst construir el seu tercer gasoducte (augmentant la dependència energètica turca vers el gas rus del 58% a prop del 70% de gas consumit) i dues de les tres centrals nuclears que l’Estat turc ha projectat. Només la primera d’aquestes centrals costarà 20.000 milions de dòlars, una xifra que gairebé agafa els 30.000 milions de dòlars que hi ha com a volum total de negoci entre ambdós països.

Països com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, o Qatar poden obtenir molts ingressos del petroli, però no tenen una estructura industrial ni la força demogràfica suficient per estar al nivell Turquia.

Aquesta dependència, que donarà al binomi Gazprom-Rusatom el control del 74% del mercat energètic turc, té la seva resposta en la geopolítica de la zona: Turquia competeix contra l’Aràbia Saudita, l’Iran i  els Emirats Àrabs per liderar el Pròxim Orient, fent que aquesta situació la porti a ser més propera a un país -que també lluita per entrar en aquesta pugna- com Qatar. La lògica de la raó ens porta a pensar que l’Iran està predestinada a ser una potència regional -acabi o no tenint influència sobre Síria, Iraq o Líban-, esquema que duu a algunes de les monarquies del Golf a enfrontar-se amb Turquia. Països com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, o Qatar poden obtenir molts ingressos del petroli, però no tenen una estructura industrial ni la força demogràfica suficient per estar al nivell Turquia. Només aquesta darrera podria competir contra Iran.

El rumb de Turquia és tan peculiar com la història del país, doncs actualment està dirigit entre el conservadorisme islàmic dels seus dirigents i la llarga trajectòria com a estat membre de l’OTAN. Només així es poden entendre les notícies d’un país que participa de l’aliança atlàntica, projecta centrals nuclears de tecnologia russa, i es rumoreja que contacta amb els seus adversaris regionals per obtindre armament nuclear. Estem davant d’un estat troll que fa les mil i una malabars per esdevenir la principal potència del Pròxim Orient. Per acabar, adjunto una fotografia que resumeix molt bé la política exterior turca.

Formació

Focke Wolf 190 i Spitfires turcs volant en formació durant els anys 40.

Què fer amb Putin?

George Kennan.
 
Aquesta setmana he tingut seriosos dubtes en escriure sobre Israel o Ucraïna, finalment m’he decidit per Ucraïna amb la finalitat d’evitar a certa gent. No m’agraden les persones que gairebé m’obliguen a demanar perdó per pensar diferent.
Putin és un personatge que no m’agrada gens, ha forjat la seva figura a base d’actuar contra l’oposició democràtica, els moviments de gais i lesbianes, o els grups feministes. Putin, en un país normal/democràtic, fa temps que hauria sigut defenestrat a les urnes, però ha aconseguit imposar-se clarament gràcies a la seva força i a la seva eficaç política exterior. De la mà del seu Ministre d’Afers Exteriors (Serguei Lavrov), Rússia s’ha consolidat com una policia del món amb la gestió de la Guerra Civil de Síria, la secessió de Crimea, o el posterior conflicte estès a Ucraïna. Així, es pot dir que han fet un tàndem força efectiu.
Sóc dels que pensen que els països tenen un caràcter (ho pensava molt abans de començar la carrera i ho segueixo pensant ara), i en conseqüència crec que aquest caràcter (les pors de la gent,els traumes, la manera de veure el món, les batalles guanyades, etc) acostuma a forjar una manera d’actuar vers els països del voltant i vers el món. A tall d’exemple, Lituània, Letònia i Estònia intentaran evitar sí o sí qualsevol mena de relació amb Rússia i es mostraran obertes als nous processos d’autodeterminació degut al seu passat; Turquia, Espanya, o Sèrbia tindran tendència a posicionar-se amb grans potències degut als traumes nacionals viscuts; Alemanya i el Japó intentaran tindre una política exterior de baix nivell degut al complexe que tenen a causa de la Segona Guerra Mundial. I Rússia? Què en podem dir de Rússia? De Rússia m’atreviria a dir que les característiques bàsiques de la seva política exterior són exactament les mateixes ara que durant l’ URSS o l’època imperial. Qui millor ha llegit les pors de Rússia va ser George Kennan, un diplomàtic nord-americà que va fixar les bases de la política exterior amb l’URSS a través d’un informe que va elaborar a l’ ambaixada de Moscou l’any 1946. Kennan, amb el seu “telegrama llarg”, caracteritzava a l’Unió Soviètica com un règim marcat per la debilitat de les seves fronteres, a ser aliena al sentit comú i amb un gran pànic davant l’ús de la força. El telegrama, per cert, també diu coses aplicables als partits post-comunistes actuals, però crec que és convenient centrar-se en els temors que formen part de l’ADN rus. Tant en l’època tsarista com en la soviètica, Rússia és un monstre gegant totalment aïllat i aïllable:és molt fàcil bloquejar-la per l’oest, tampoc depenen d’ells mateixos si volen sortir al mediterrani a través de l’estret dels Dardanels, i a l’est es queden massa allunyats i tapats per la Xina. No és d’estranyar que en el període previ a la Segona Guerra Mundial el món pogués veure coses com el Pacte Ribbentrop –Molotov, on nazis i comunistes van repartir-se part d’Europa central i del est al adonar-se que compartien el mateix problema: l’aïllament geogràfic malgrat ser uns gegants.
Fa gairebé 10 anys vaig visitar Praga, ciutat que admiro profundament per l’esperit de lluita demostrat l’any 1968 davant l’ invasió de les Tropes del Pacte de Varsòvia. Allà em van passar moltes coses; vaig agafar consciència dels “ismes” que han assolat Europa i vaig entendre l’impotència de ser tractat com un Estat satèl·lit. Cap país mereix estar sotmès a una gran potència, és igual que sigui Xile, Hongria, l’antiga Txecoslovàquia, o Argentina. Kíev no mereix viure amb els temors de Praga.
El conflcite d’Ucraïna ens ha portat novament als aires de la Guerra Freda en versió light, on sembla reproduïr-se una lluita entre les potències de l’OTAN i la potència russa. El caos sorgit en aquest país demostra com han fallat els Estats Units, la Unió Europea i Alemanya en política exterior. Els Estats Units es troben en un procés de retirada, la Unió Europea es mostra totalment desfeta i sense una política exterior clara, i Alemanya no té prou experiència com per liderar els canvis democràtics o les revolucions d’un tercer país amb qui no té relació directa. Veient aquest panorama, s’entén que les revoltes de Kíev fossin liderades per grups de dubtosa qualitat democràtica i no mitjançant transicions tranquil·les.
Vladimir Putin ha sabut llegir perfectament la situació, doncs entén que la retòrica proposada per la Unió Europea (valors i democràcia) mai degenerarà en una intervenció armada sobre Ucraïna. Però fixeu-vos, aquí es tornen a repetir els punts que assenyalava George Kennan, doncs ens trobem amb una Rússia que ignora totalment els valors liberals – allunyada del sentit comú – però que té autèntic pànic del seu possible aïllament. La solució del problema no està en abanderar la democràcia a Europa o en proposar unes sancions que són materialment impossibles de dur a terme, sinó en saber jugar amb les pors de Rússia. Per exemple, la millor resposta al posicionament de tropes al voltant d’Ucraïna seria respondre amb pràctiques militars a Polònia i al Mar Negre. Aquest conflicte no es soluciona mostrant passivitat davant de Rússia o amb la bel·licositat extrema que proposen alguns, sinó demostrant que se’ls pot trollejar com fan ells amb nosaltres. S’ha de jugar amb Putin.