Contra la catalanor.

Abans de convertir-me en membre honorari de l’Escola Diplomàtica de Javier Clemente jo era diferent, refotudament diferent. Vejam, per ser sincers, jo era una cosa més rara. Fins arribar a l’adolescència vaig criar-me al barri de Santa Eulàlia d’Hospitalet de Llobregat, zona que molts de vosaltres coneixereu pel conegut Bar Deportes. Santa Eulàlia no és ni molt menys un barri xungo de la ciutat (realment n’hi ha algun més enllà del que s’imaginin els vigatans?), però sí que és cert que no és una zona on abundi la catalanor com a mode de vida. A tall d’exemple, al costat de casa hi havia una pintada amb el lema de <<Viva los GAL>>. Mel pura.

Creieu que pintades com aquesta em van afectar d’alguna manera i van influir-me en com sóc? Doncs no. Vaig criar-me en un ambient semi-progre, amb pares que escoltaven repetidament Ana Belén i Víctor Manuel, Llach, i la puta merda de rock català. Aquella va ser una infància influïda entre aquell catalanisme cultural de “voler quedar bé amb tothom” i un dia a dia on em comunicava amb els amics de l’escola en castellà.

El resultat d’aquesta socialització tan curiosa ha estat la meva total i absoluta manca de voluntat a l’hora de voler escoltat qualsevol tipus de música en català o castellà fins als 17 anys; no em va donava la gana d’escoltar música monotemàtica en qualsevol d’aquestes dues llengües. Hi ha qui es pot pensar que darrere de tot això s’amagaven les pors d’un adolescent que havia de triar entre una identitat o una altra, però la realitat és que ni la monotemàtica música catalana ni la monotemàtica música castellana representaven cap dels meus gustos musicals, com tampoc les meves preocupacions, ni el meu dia a dia. Per mi aquella música era una cosa repetitiva que no variava mai, era una merda.

vaig passar moltes nits suportant la carrincloneria de les sardanes en una plaça del centre de Roses. El meu Abu Ghraib particular.

Recentment mons pares deien que trobaven a faltar que es potenciés <<el que es feia abans>>, fet que en poques paraules vol dir finançar aquella cosa tan traumàtica i avorrida que són les sardanes. Ells, que es van conèixer en una colla sardanista fa més de quaranta anys, no es van prendre gaire bé la meva subtil i diplomàtica resposta. Pels qui no ho sabíeu, a part d’aguantar el monotemàtic rock català i el bonisme d’Ana Belén i Víctor Manuel, vaig passar moltes nits suportant la carrincloneria de les sardanes en una plaça del centre de Roses. El meu Abu Ghraib particular.

Una de les coses que no entenen les velles generacions d’independentistes és que la supervivència de la cultura catalana i del catalanisme no és gràcies a que s’hagin conservat fets culturals com ballar sardanes i potenciar les cobles. La realitat pura i dura és que s’han salvat els mobles com bé s’ha pogut amb la llengua, mentre que paral·lelament la cultura ha anat a millor perquè s’ha transformat en el seu dia a dia. A tall d’exemple, a hores d’ara la cultura catalana seria molt més dèbil si en el seu moment s’hagués decidit per potenciar les sardanes televisades en comptes d’utilitzar el Canal33 per emetre un programa com el Club Super 3. Ha estat el fet de voler ser normals, com tothom, el que ha fet que la cultura tiri endavant.

ens hem fet més forts quan ens hem adonat de que ens podem emborratxar, menjar, drogar, follar, escriure, vendre, o córrer com fan tots els ciutadans d’Estats desacomplexats.

Hi ha una part del catalanisme que es pensa que la supervivència de la cultura catalana és fruit de conservar les velles tradicions i aguantar-se com una roca. Si ho mirem fredament, més enllà del clàssic paternalisme de potenciar un catalanisme light lligat a Espanya i a les tradicions perifèriques, els catalans hem tirat endavant quan s’han trencat les barreres imposades pels sectors més tradicionals. En definitiva, ens hem fet més forts quan ens hem adonat de que ens podem emborratxar, menjar, drogar, follar, escriure, vendre, o córrer com fan tots els ciutadans d’Estats desacomplexats.

La tradicional catalanor ha estat un autèntic llast pels propis catalans i pel propi potencial del país. Per entendre’ns, està molt bé tenir referents culturals clàssics, però el que de debò ens fa grans és situar-nos al món superant tots aquells mites i creant-ne de nous. No anirem enlloc si seguim amb el tradicional posat de catalanet treballador i educat, doncs la realitat és ben diferent. Si volem anar pel món hem de tindre molt clar que el país no pot ser guiat per quatre tòpics del segle XIX, sinó que hem de ser conscients que la veritable catalanitat està en fer el que fa tothom, entenent que només serem normals el dia en què hi hagi sense tabús catalanets hipsters, socialdemòcrates, minarquistes, tatuats, doctorats, conservadors, fuckers, liberals, frikis, llibertaris i tot el reguitzell d’adjectius i característiques que ens poguéssim imaginar.

Mai he estat fanboy d’una catalanor que considero incapaç de representar la realitat sociològica, i en conseqüència considero que ja va sent hora d’adonar-nos de que el país és molt més complex que els quatre tòpics pintats. Per tant, la única sortida per ser un país normal és anant més enllà dels mites folklòrics que tradicionalment ens han imposat des de fora i comportar-nos com totes les societats normals, amb els seus frikismes i les seves genialitats.

Diguem no a Santi Vidal.

Santi Vidal

Els catalans tindrem la virtut d’assolir la nostra llibertat nacional sense disparar absolutament cap tret. Això és un molt bon precedent, donat que trencar l’statu quo implicava tradicionalment entrar en conflicte amb els vells imperis. Per sort, el segle XXI ha civilitzat profundament la política. Aquest pacifisme, molt positiu quan el que vols és expandir valors i donar una bona imatge al món, s’estanca profundament quan fem un cop d’ull en cert independentisme de tall hippie i absolutament carregat de bonisme. Servidor, un jove del Baix Llobregat amb arrels meitat catalanes i meitat manxegues, navarreses, valencianes i madrilenyes, ha heretat una xuleria i una fanfarroneria que el porten a dir que estem fent l’imbècil davant les actituds mostrades per certes víctimes de l’Estat espanyol. Evidentment, i com bé s’intueix en el títol, estic parlant del nou tertulià-humanista, màrtir, i membre independent a les llistes d’ERC a Barcelona: Santi Vidal. Està clar que sempre hem de defensar els nostres quan són atacats, però això no significa que haguem de menjar-nos el marró d’aguantar a tota aquella gent que vulgui fer del seu patiment la via per assolir l’estrellat polític.

Estic totalment a favor de les manifestacions que es van fer contra la sentència emesa pel Consell General del Poder Judicial, però em nego a tractar d’heroi nacional a una persona que va pels platós oferint-se a treballar per qualsevol (qualsevol!) partit polític. La decisió del CGPJ ens ha donat la magnífica imatge de l’ex-fiscal Carlos Jiménez Villarejo rodejat d’estelades (un fet de justícia poètica donat el currículum que té el membre de Podemos) mentre defensava a un puto catalufo independentista. A la vegada, però, la sentència ens ha tirat a sobre un William Wallace amb ínfules d’humanista.

S’entén perfectament que la Generalitat i els partits polítics surtin en defensa i protecció de Santi Vidal, però és absolutament pornogràfic que es dediqui a fer com una puta que busca -mitges i xocolata en la París de postguerra- muntar el show mentre enarbora la bandera de màrtir i pidola una cadira política quan va als platós de televisió. Siguem seriosos, al nostre estimat jutge mai li faltarà una feina, però s’hauria de moderar de fer segons quines coses quan ha elaborat una Constitució totalment contraproduent. Perquè senyors, tenim un gudari català que es dedica a fer anuncis de telefonia mòbil patriòtics després de fer una Constitució on proposa un sistema electoral majoritari, prohibint a la vegada el burka, l’exèrcit, les majories absolutes, i obligant a fer coalicions de govern sota un article que amenaça en fer-lo caure si no compleix el programa electoral. Només faltava que prohibís la vacunació dels nens per encabir-hi més tòpics.

Catalunya necessita urgentment una catarsi per treure’s de sobre aquest melindrisme tan insoportable que pateix i adquirir dosis de mala hòstia i autoestima. Necessitem urgentment que la societat civil sigui forta, però no hi haurà canvis mentre CiU no es refundi fent fora a Duran i expulsant tota persona amb el mínim rastre de corrupció, ERC es desfaci de les fixacions del tripartit, i la CUP deixi de suportar tota la pressió interna del procés. Sense una societat civil forta no podrem coaccionar a les tres formacions independentistes a l’hora de trencar l’statu quo, i seguirem deixant-nos emportar per autèntics entabanadors mentre estem en pilotes davant dels polítics acomplexats d’ICV i la prepotència dels poders fàctics. Molt em temo que fins al juliol seguirem fent el babau, però de moment diguem no a Santi Vidal i a tot aquell melindrisme comercial que el rodeja.

La típica entrada sobre Veneçuela que no agradarà a certa gent.

Discutir sobre Veneçuela comporta entrar en un món on no s’admeten mitges tintes, un món obert a discussions liderades per extremistes de tots dos bàndols. Parlar de Veneçuela gairebé genera els mateixos problemes que parlar de Palestina, doncs forma part d’aquest tipus de discussions on encara no sembla haver caigut el mur de Berlín. Veneçuela, la perla del Carib, és una nació tan rica com marcada per la profunda divisió entre els partidaris i detractors del chavisme. La clau de l’auge del PSUV no s’entén sense fer un remember de la situació socio-política que vivia el país a principis dels anys noranta; Veneçuela patia durant aquella època d’un sistema bipartidista deteriorat (dividit tradicionalment entre el centre-esquerra d’Acción Democrática i el centre-dreta del COPEI), la falta d’una potent classe mitja, una brutal crisi econòmica, un partit de centre-esquerra fent polítiques de dretes, i un enorme descrèdit de la classe política. Amb aquest escenari tan dantesc, només cal afegir-li un grup de militars que intentarà dur a terme dos cops d’Estat el 4 de febrer i el 27 de novembre de 1992. Ambdós cops, liderats primer per Hugo Chávez i posteriorment pels seus companys que no havien estat empresonats, simbolitzen l’inici del declivi del sistema polític veneçolà, fet que es veurà reflectit en l’alta fragmentació donada a les eleccions presidencials de 1993 i en la fi del sistema l’any 1998. Aquell any Chávez es presentarà per primera vegada davant les urnes i guanyarà les eleccions presidencials, iniciant-se una sèrie d’importants esdeveniments (una nova Constitució l’any 1999, noves victòries electorals l’any 2000 i 2006, un cop d’Estat per part de l’oposició l’any 2002, l’oposició perdent el referèndum revocatori de 2004, la derrota de Chávez en la reforma constitucional de 2007 i la victòria en un segon referèndum l’any 2009, les darreres presidencials de l’any 2012, i l’estreta victòria de Nicolás Maduro l’any 2013) que convertiran Veneçuela en l’enfant terrible de la geopolítica.

Tots els veneçolans amb qui he tingut el gust de parlar em descriuen a grans trets el mateix escenari. Segons el seu punt de vista, el chavisme s’anirà desfent poc a poc, fent-se paleses les divisions internes a mesura que el rumb de l’economia sigui cada cop pitjor. A hores d’ara ningú posa en dubte que l’oposició s’esperarà fins al 2016 per dur a terme un referèndum revocatori, el qual hauria de portar el país cap a una transició democràtica.Abans de tot, haig de dir que la intenció d’aquesta entrada al blog no és la de parlar sobre el final del règim, sinó que busco provocar una petita reflexió  entre el binomi “economia versus democràcia”.

Molts haureu vist les gràfiques comparatives del Diario que avaluen el progrés del chavisme en base a l’inversió estrangera, la despesa militar, o els abonats a Internet. Més enllà d’això, hi ha xifres que s’han mantingut en segon terme. A continuació, a partir d’una sèrie de dades -de l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Crim, l’Organització d’Estats Americans, i el Fons Monetari Internacional– dibuixaré una sèrie de gràfiques força interessants. Pels puritans de la True Left®, aviso que les dades han sigut recollides pels governs dels diferents països analitzats i no pas per aquestes organitzacions.

En base a les dades que he obtingut de la OEA i de l’ONUDC he elaborat aquest primer gràfic sobre la ràtio d’homicidis per cada 100.000 habitants. Paradoxalment, Veneçuela sembla ser l’únic país del món on la gent abandona la pobresa (veure gràfica del Diario.es) però aprofita per matar-se:

Ràtio d’homicidis en base a les dades presentades per l’OEA i l’UNODC.

Com que sovint es posen en dubte les xifres sobre l’elevada criminalitat que viu Veneçuela, he decidit aprofundir una mica amb les dades de l’UNODC i he fet una gràfica comparativa amb Mèxic. Fins i tot la pitjor dada de Mèxic està per sota de la millor de Veneçuela:

Mèxic vs Veneçuela UNODC

Comparativa segons les dades recopilades per l’UNODC.

Com que amb les dades de Mèxic es pot discutir que no són països comparables, he cregut més adient fer la mateixa gràfica sobre Veneçuela i Colòmbia, doncs són Estats veïns i demogràficament més semblants. Malgrat que el resultat no és per tirar coets, es veu claríssimament que Veneçuela i Colòmbia han dut camins inversos pel que fa a la seguretat dels seus habitants:

Colòmbia vs Veneçuela UNODC

Comparativa segons les dades recopilades per l’UNODC.

Amb el dubte de què Colòmbia no pugui ser un bon exemple pel detractors de les meves gràfiques, he decidit augmentar el nombre de països analitzats i he afegit Equador, Uruguai, El Salvador, i Honduras. Així es pot observar millor la tendència a l’alça de Veneçuela, Honduras i Mèxic. El règim bolivarià no surt gaire ben parat i es col·loca en segona posició:

Les mateixes dades recopilades per l’UNODC vistes en conjunt.

Així com la criminalitat sembla anar a l’alça, en el cas de l’atur s’observa molt clarament que Veneçuela en té poc i és menor al del seu veí colombià. Aquí es fa palès que els problemes dels ciutadans de Veneçuela no sorgeixen de les bones xifres macroeconòmiques, i més aviat ho són dels problemes derivats de la seva integritat física, l’economia domèstica i les llibertats. Ja se sap, el típic vici europeu de voler que no et matin pel carrer, participar en política sense problemes, i poder arribar a final de mes.

Atur IMF

Atur segons les dades presentades per ambdós països al IMF.

Veneçuela tampoc sembla salvar-se de la gran inflació provocada per la gran quantitat de recursos energètics. De fet, amb Chávez la inflació segueix les mateixes tendències que Colòmbia, detall que ens indica que l’estabilitat de Veneçuela prové del bon curs de l’economia en general.

Inflació IMF

Inflació segons les dades presentades per ambdós països al IMF.

Com que la inflació pot semblar insuficient, he decidit pujar aquesta gràfica del The Economist on ens mostra l’índex del cost de vida en base a la ciutat de Nova York. A tenor dels resultats no deu ser gaire fàcil viure a Caracas:

20140308_gdc451

Aquest conjunt de gràfiques em porten a pensar que els veneçolans no difereixen gaire dels ciutadans de la resta del món, i sembla ser que -com tot grup de persones normals- mostren el rebuig cap al govern quan les seves llibertats i la seva qualitat de vida estan en perill. És adient preguntar-se si, davant de les xifres presentades pels defensors del chavisme, és més important el creixement econòmic o la democràcia i les llibertats personals. Donat a que es prefereixi la primera opció, seria convenient qüestionar-se en què es diferencia un chavista d’un pinochetista. Molt em temo que estem davant la típica entrada sobre Veneçuela que no agradarà a certa gent.

Podemos: assaltar el cel i no passar de la segona planta.

Darrerament s’està parlant molt sobre el canvi de cicle polític que està vivint l’Estat espanyol. Amb unes enquestes que marquen el final del clàssic bipartidisme que a efectes pràctics no ha sigut tal, es parla d’una nova etapa on alguns polítics (amb un ús força desenvolupat de l’oratòria) asseguren que fins i tot la por està canviant de bàndol. Aquests polítics, evidentment, són els de Podemos, i la realitat ens demostra que aquest partit no fa gaire por a les elits de l’estat. Si fos així, les seves cares ocuparien les parets dels controls de seguretat dels aeroports i no els platós de La Sexta. No obstant, la història ens diu que han estat uns altres polítics els que repetidament s’han enfrontat a la presó: els nacionalistes. Alguns ho negaran amb la dialèctica de sempre, però hi ha una clara diferència entre els qui copen les portades dels diaris i entre els qui copen les demandes per trencar l’statu quo constitucional, i aquesta és la de ser un producte de màrketing polític o anar contra les elits d’un país.

Podemos, malgrat un gran ús de les xarxes socials i una magnífica capacitat organitzativa per muntar manifestacions mitjanes, ha caigut de ple en el joc practicat pel Partit Popular. Com, sinó, s’explica el cas Monedero, l’ús de la paraula pàtria, o la petició d’avançar les eleccions? El partit de Pablo Iglesias només ha necessitat uns mesos per entrar en el clàssic“y tu más” de la política espanyola, entomant un gir cap a la moderació (previ argument carcoprogre de reformar la Constitució fixat per ad infinitum)  més dur que el demostrat pel PSOE quan va aprovar la Llei de Partits l’any 2002. Entrar en la lluita del cos a cos polític, demanar eleccions anticipades o utilitzar els mítings per enviar missatges al govern és, almenys des del meu entendre, una cosa que porta fent-se tota la vida. La única diferència és que ara el PSOE no hi pinta gaire en aquesta batalla.

“El gran problema d’Izquierda Unida és que llegeixen Antonio Gramsci però no l’entenen.”

L’èxit mediàtic de Podemos es deu en bona part a la inoperança del PSOE i d’IU. Els primers encara no han demostrat ser creïbles del tot, i a 100 dies de les eleccions municipals han pensat que la millor manera d’obtenir la confiança de l’electorat és destituint al presidenciable de la Comunitat de Madrid i partir en dos el partit. Els segons, per no ser menys que els seus rivals socialdemòcrates, han demostrat que els platós de La Sexta poden convertir-se en la cosa més semblant al Sálvame Deluxe de la política. Com s’explica, sinó, el numeret que van muntar Tania Sánchez y Alberto Garzón el cap de setmana passat? Sort vam tenir en què tots dos tertulians eren força educats i només feien un ús del ja conegut “actiu passiu”. El gran problema d’Izquierda Unida és que llegeixen Antonio Gramsci però no l’entenen. Tots els militants d’aquesta formació són uns grans amants de la teoria sobre l’hegemonia cultural de Gramsci, però a l’hora de fer política mai s’enrecorden d’ell; sempre obsessionats en la puresa de la seva ideologia, negant-se a sortir del nínxol, i autoimmolant-se en tots els governs importants en què han participat. Així no s’acostumen a guanyar les eleccions. Resulta interessant veure les seves cares quan comproven que l’independentisme s’ha fet hegemònic, detall que s’explica quan saps arribar a una classe mitja empoderada mentre els suposats intel·lectuals del mig (com assenyalava Culla fa vuit anys a Nacionalistas sin espejo) fan el ridícul amb la seva falsa neutralitat nacional.

L’escenari electoral actual deixa les coses perfectes per tenir al Partit Popular governant dues legislatures més. Així, si Pablo Iglesias vol governar fàcilment, el PSOE hauria d’extinguir-se completament per fer que la seva formació arribés a una majoria sòlida, cosa que és tècnicament impossible mentre la seva base principal de votants sigui aquella gent que pren medicaments, té molt de temps lliure, i es passa mitja vida visitant les consultes mèdiques. Sí, estic parlant dels jubilats.

Aquesta gràfica de barbacoa extreta del CIS de gener mostra la simpatia als partits polítics segons la franja d'edat.

Aquesta gràfica de barbacoa elaborada a partir del CIS de gener mostra la simpatia a PSOE i Podemos segons la franja d’edat.

Un segon punt a tenir en compte és que Podemos encara ha d’afrontar una bona purga d’elements interns, doncs el seu gir cap al centre no es produirà mentre en el partit hi habitin elements freaks i reaccionaris. Tot i això, la clau és que les esquerres mai han aconseguit guanyar unes eleccions generals sense fer-ho a Andalusia i Catalunya; deixant al marge el cas andalús, s’ha de ser bastant il·lús per pensar que el procés sobiranista no monopolitzarà la futura campanya electoral que es dugui a terme a Catalunya. Penseu durant un moment en els líders que poden representar a Podem Catalunya i en els arguments que acostumen a utilitzar durant les tertúlies. Fàcil.

Per molt que Podemos tingui uns resultats acceptables, el Partit Popular perdrà com a molt un 10% dels seu votants (a parts iguals entre l’abstenció i altres formacions, si fa o no fa) i obtindrà una victòria força sòlida amb un 35-38% dels vots. Aquesta situació ja es va repetir amb Aznar l’any 1996 (38.79%), però també amb Felipe González els anys 1993 (38.73%) i 1989 (39.60%), i amb Adolfo Suárez els anys 1977 (34.44%) i 1979 (34.84%). Molt hauria de canviar l’escenari per trobar-nos a Pablo Iglesias ocupant la Presidència del Govern d’Espanya, i no fa falta ser Pitoniso Pito per preveure que l’únic valor especial que tindrà l’esquerra espanyola és que estarà totalment fragmentada.

Grècia i la dreta.

Grècia ha decidit fer un canvi de govern que, altrament, feia temps que tothom veia inevitable. Com a (pre)politòleg haig de dir sense embuts que la política grega no és ni molt menys una cosa que domini com la política d’altres països, així que bona part de les meves previsions (seguint la guia de Gaspar Blancafort) les vaig fer amb les explicacions que un bon amic grec em donava. Tal i com ell m’explicava des de feia dos mesos, el pacte entre Syriza i ANEL estava més que donat, així que vaig confiar més en la seva paraula que no en la dels analistes que ronden entre els suposats diaris alternatius.

Els grecs han triat de forma bastant clara un govern de centre-esquerra en detriment del PASOK, però a la vegada no deixa de preocupar-me una cosa que em va comentar la meva amistat: <<Nova Democràcia no té cap líder centrista que pugui substituir a Samaras>>. Això vol dir que l’estabilitat política de Grècia depèn en què l’obra de govern de Tsipras sigui suficientment eficaç com per no trencar Syriza i deixar la política grega encara més fragmentada. Què pot passar si el descrèdit arriba a Syriza al llarg de la legislatura? Doncs que Nova Democràcia haurà girat més a la dreta, ANEL seguirà igual o més a la dreta, el PASOK seguirà enfonsat com a partit, i els liberals de To Potami no s’hauran consolidat. Al fons, Alba Daurada i el KKE es fregaran les mans per sortir del pou de la marginalitat i aconseguir algun pacte. Fixeu-vos, l’esquerra no té cap partit alternatiu (To Potami està en procés de maduració) i la dreta gira més a la dreta.

Però no tot són notícies negatives, i el resultat d’Alba Daurada ens ve a dir que l’extremisme més dur no acaba de quallar en els moments més difícils. Creuem els dits per continuar així, però hem de tindre clar que Syriza no serà una bufetada contra la Troika, sinó un partit socialdemòcrata que ve a substituir el PASOK.

De moment el meu amic els hi dóna 15 mesos, i les seves explicacions tenen molt més sentit que les de la Galdón i el Nuet de torn.

La grandeur de la France.

Molt s’ha parlat aquests darrers dies sobre la marche republicaine, la qual ha estat rebuda força malament per part dels sectors més progressistes. Al marge de les fòbies i les fílies de cadascú, la marxa liderada per François Hollande és un exemple claríssim de nacionalisme francès; els espectadors no estem davant d’una imatge que busca demostrar la força d’Occident contra el terrorisme, sinó que estem davant la imatge d’una França generadora de valors.

Així com en l’obra magna de Delacroix se’ns mostra a la Llibertat rodejada dels personatges més variats, Hollande ha emulat perfectament una segona versió en format fotogràfic. Fixeu-vos: tots més o menys tenim en compte que l’actual balança de poders entre Alemanya i França està decantada cap als primers, però Hollande aconsegueix situar-se com l’home que guia el món davant la barbàrie. De fet, aquesta determinació deixa a Cameron fora del focus d’atenció (estava just a l’esquerra, amb Mariano Rajoy, Helle Thorning, i Antonis Samaras) i molt més allunyat del centre que Matteo Renzi. La imatge de la França generadora de valors cobra major sentit amb Ibrahim Boubacar, l’elegant home amb barret que es troba situat a la dreta d’Hollande. Boubacar, President de Mali, representa a la França més paternalista i que, en conseqüència, fa allò que li ve en gana. La República és capaç d’instaurar la llibertat o la democràcia allà on es proposi, i no s’escaparà ni el nini més perillós de la banlieue ni el touareg més hàbil del desert. La imatge ens ve a dir que Boubacar, el germà petit del sud, sempre rebrà el suport de la civilitzada França contra el desordre i el terrorisme.

D’aquesta estampa, però, la part més important de totes és la dedicada a Benjamin Netanyahu i Mahmud Abbas. L’etern conflicte que mai s’acaba també rep la seva dosi de paternalisme francès. Oi que són incapaços de repartir-se les fronteres i posar-se d’acord en la cosa més insignificant? Doncs nosaltres, els francesos, ho aconseguirem perquè som el país que guia el món, així que col·loquem-los aquí perquè n’aprenguin de nosaltres. A més de tot això, a la filera se li han d’afegir els Reis de Jordània i Petro Poroshenko, els quals exemplificaven perfectament l’stablishment davant les preocupacions d’Occident. La imatge ve a dir que només França pot liderar la sol·lució a tots aquests desastres.

Són molts els que han intentat qüestionar aquesta foto en base a si alguns dels membres de la comitiva havien estat o no escollits democràticament, però la part més important de totes és el significat que li ha donat Hollande. França ha tornat a recordar-nos que és experta en crear mites mitjançant el seu clàssic nacionalisme, la seva grandeur.

La True Left: enllustradors de sabates.

Feia dies que a Grècia s’ensumaven eleccions anticipades. El Parlament Grec, que havia d’escollir al conservador Stavros Dimas com a President del país, no ha arribat al quòrum necessari de 180 dels 300 diputats que marca la llei. Al final tot s’ha quedat en els tres intents fallits i 168 vots que els portaran a eleccions anticipades el 25 de gener.

No és d’extranyar, però, que aquestes darreres setmanes observés entre la “True Left” (aquella esquerra lligada a Izquierda Unida-ICV i Podemos, també anomenats l’esquerraTM ) una certa afició per la República de Weimar. Segons ells, PASOK i Nova Democràcia pactarien amb els neo-nazis d’Alba Daurada per allargar la legislatura i seguir amb les retallades. Aterrant en el món real, a Grècia feia mesos que tothom veia impossible veure a Nova Democràcia i PASOK posant-se d’acord amb una oposició tan variada com extremadament partisana, encara que no m’estranya que la gent prefereixi la política ficció abans que preguntar-li a una persona del carrer.

Si fem un cop d’ull a les xarxes socials i parem atenció per veure què diuen els opinadors oficials, aviat s’observa que l’anunci d’eleccions anticipades ha deixat entre els fanboys d’ICV/IU i Podemos un aire que recorda molt a les clàssiques escenes hollywoodianes. Tots tenim en ment els fotogrames: uns nens juguen il·lusionats amb la seva nova i gran pilota vermella, però ignoren que en pocs minuts la màfia deixarà una maleta que esclatarà i els deixarà sense cames. Això mateix li passarà als partits més purament d’esquerres quan s’hagin celebrat les eleccions i Syriza, el seu referent, pacti amb formacions polítiques molt allunyades de la seva ideologia.

A Espanya hi ha una lluita entre poscos i podemitas per veure qui aconsegueix convertir-se en la Ventafocs d’Alexis Tsipras. Tots ells intenten dissimular la seva falta de Programa (Podemos) o la seva indefinició davant del procés sobiranista (ICV), i no dubten ni un moment en fer ús d’eslògans desgastats i proclames populistes. Aquesta buida batalla està liderada per gurús que es pensen que la nova política és utilitzar el Twitter un parell de cops al dia, i són els mateixos que volen fer la revolució des de la seva posició de catedràtics d’universitat, líders d’ONG, o membres d’empreses semi-públiques de vivenda. Ens trobem davant la lluita per la puresa ideològica, una lluita que no té por en fer la revolució mamant i havent mamant de la mamella del Estat, però tots ells haurien d’afrontar les següents preguntes: Què faran quan Syriza pacti un govern amb Grecs Independents, l’Esquerra Democràtica o qualsevol partit que no sigui anti-troika? Com es justifica que els teus referents grecs pactin amb un partit de centre-dreta? Com afrontarà ICV unes plebiscitàries posant l’exemple de Grècia, si allà l’esquerra pacta amb la dreta davant dels reptes de país? Quin discurs portarà Podemos davant les Generals de 2015?

Alexis Tsipras sap que el problema principal de Grècia rau en obtenir una major sobirania i renegociar el deute, li és absolutament indiferent el projecte federalista d’ICV o que Podemos faci por als mercats. És més, no fa falta ser un geni per veure que l’impagament de Tsipras només serviria per aprofundir la crisi econòmica i la crisi territorial que viu Espanya, encara que potser així la True Left deixaria d’enllustrar les sabates als amics grecs i s’enfrontaria d’una punyetera vegada als problemes que evita contínuament.

L’esquerraTM porta dècades esquivant els problemes des de la superioritat moral i la facilitat que proporciona donar lliçons allunyada del poder. Serà divertit veure com van moderant el seu discurs a mesura que l’amic Tsipras i els seus homòlegs espanyols hagin d’afrontar els problemes cara a cara i no tinguin cap més alternativa que pactar amb els adversaris que tant rebutgen. Potser així se’ls acabarà la gracieta de ser la oposició oficial de tots els governs i ens sorprenen amb mesures que només serveixen dins les facultats de Ciències Polítiques.